dilluns, 29 de febrer del 2016

Relat d'O'Canto

Diuen que el mocador és un món... ho deuria dir un imbècil que volia recordar que el món és un mocador. Però no tot el que es moca és dins del món, ni tot el que és al món es pot mocar. Aquesta  història neix dins d’un mocador, llençat al terra d’un món que, tot i ser ple de mocs, és el meu món.
Carrer Diputació, just al xamfrà que dóna amb el majestuós carrer Entença. No he entès mai perquè adjectivem alguns carrers, com si la merda de l’asfalt regat sobre la terra natural pogués ser mai humanitzada. Entre edificis alts i un ambient de barri; un bar permet que veïns i no tan veïns dinin, facin un cafè o es beguin un parell de gintònics. La clientela és variada, tot i que sol ser habitual. Entre els comensals hi ha treballadors de la zona, que tenen horaris força complicats i dinen un menú a les quatre de la tarda. Com el restaurant està especialitzat en menjar gallec, hi ha força grups que, de tant en quant, sobretot a finals de setmana, ocupen grans taules per demanar menjar del nord. Una freqüent parella la formen dos comercials. La seva ruta els porta cada últim dia laboral a prendre unes copes a la barra. Per les converses que tenen, és fàcil endevinar que no han acabat la jornada, sinó que simplement posen en comú les seves situacions personals, banyades de ginebra i tònica. Després, carretera i manta; i a vendre s’ha dit, que el país és petit i cal una mica de benzina per travessar-lo millor. Qui sap si algun dia faltaran i hauran d’avisar als amos del bar perquè portin els seus combinats alcoholitzats a la cuneta entre Riudoms i Maspujols.
Grups de pares donant la llauna, no pas als veïns de menjador, sinó als fills, organitzant esdeveniments i actuacions i festes que els hereus no han demanat, però que ells fan per netejar les seves consciències i, de pas sigui dit, poder tenir una vida menys trista i avorrida. Cal veure’ls parlant dels nanos, com si ho sabessin tot d’ells, quan en realitat no saben ni què és el que els hi agrada.
Solitaris fent cafè, a dins i a la terrassa; un alumne i un professor. No ho saben, ni l’un ni l’altre. Però l’empremta que pot deixar un docent sobre un discent és il·limitada. A vegades, sense saber-ho, estem envoltats d’inputs que ens marquen el sentit de la vida, que ens guien en la nostra travessa vital. Qui ens aporta res? Tothom, segurament, però els mestres ho fan d’una manera tal que es fa difícil entendre els comercials, que parlen de les seves dones com si fossin meuques, sense tenir en compte els professors que van tenir; o els pares que organitzen la vida dels seus fills pel seu bé, sense saber que el “seu” es refereix als pares i no als fills; o els treballadors que no s’atreveixen a demanar un horari just, per no haver de renunciar a un sou míser, però que els sustenta les necessitats essencials. Tots tenen, hora rere hora, minut rere minut, segon rere segon, alguna cosa que els està influint. Seure i esperar, sense fer res per canviar-ho tot, també podria ser una forma de modificar el destí, però sense saber perquè l’alumne li fa una foto al professor i li envia. És complicat conèixer la veritat de les coses, ho és principalment per qui no està segur de res.

El professor agafa el guant llançat i el retorna. No hi ha ningú ofès, el duel acaba sense espases, no hi ha remor de sabres lluitant; tot el contrari, es percep un sentiment d’alegria per poder-se retrobar després de tant de temps. El món és tan petit que més val no tenir les mans plenes de xinxetes, mai se sap quan caldrà fregar-se els ulls.

dimecres, 24 de febrer del 2016

Relat de tabac

La gent li preguntava per què feia allò. Ell no se n’amagava gens ni mica. Al contrari, s’excitava quan algú, que no tenia massa feina, el mirava i observava amb atenció els seus actes vandàlics.
Era un home corromput per la misèria moral. Era un ésser perdut dins d’una societat malalta, no tenia ni remei ni voluntat. Tot el que feia acabava sent l’inici de tot el que els altres comentaven. Fum, més fum... un fotimer de fum entre paraules sorgint del no-res.
No fumava amb pipa, sinó que ho feia amb una cigarreta. El tabac que havia posat a dins del paper de fumar es rostia a poc a poc amb les seves calades pausades. La cendra que anava creant queia sense pressa. Qualsevol sacerdotessa hagués sigut capaç d’analitzar els dibuixos aleatoris que es creaven al terra amb els residus grisos i negres. Provava de dissimular i bellugava el peu com si fos una escombra; però no ho era. No netejava res, sinó que embrutava més. Es va donar per vençut i va continuar amb les xuclades. No s’empassava el fum. Però el fum feia una passa i una altra, omplint més que buidant.
Aleshores, com per art de màgia, sense ni mags ni déus amb tridents a la mà, desapareixia tot. I quan diem tot volem dir tot. No hi havia res. Ni tan sols l’espai on es col·loquen les coses. No era de cap color, de feia cap olor. Ningú no s’atreviria mai a descriure allò com el buit o un forat negre. Jo tampoc.
Se sentia, però, el silenci més absolut, sense talls respiratoris, ni l’aire fluint pels forats del nas. A vegades, dins del no-res hi pot haver el tot. Una raó per creure en els cors trencats, en les vides oblidades, en les situacions tristes de la quotidianitat mundana dels civils ensopits. Dones i homes carregant maletes, bosses de la compra, bolsos plens d’objectes innecessaris. Humans anant d’un costat a l’altre; comprimits, sense espai per mirar-se als ulls i descobrir les virtuts dels altres.
El fre va aturar la vagoneta. Les vides no van continuar el camí que feien. Una angoixosa situació, no d’escapada, sinó de tria, qui mor, qui viu, qui se salva, qui la palma; i entre els que moren, qui davalla a l’infern, qui ascendeix al cel. A qui obre la porta Sant Pere. A qui lliguen amb cadenes per damunt del sofre. Ell s’ho va jugar tot a daus, no tenia temps per pensar-ho... Tot és massa complicat. No pas pel fet de triar, d’escollir, d’elegir quin camí termina i quin sobreviu -i en quines condicions!-; sinó per no haver d’aguantar el peresós moment de reclamacions de familiars indignats, de creients empipats, de capellans abolits.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Relat de teatre

Canta! Canta i que et sentin de tot arreu! Balla! Balla i que et vegin des de més enllà! Estimar és fer el pallús... tant si ets entre palla com si et rodeges d’animals.
A sobre de l’escenari tothom està de dol. Hi ha un enterrament pagà, d’aquests barats. Ni tan sols han contractat un cantant perquè faci més amè el traspàs. Els actors apareixen a escena demanant ajuda. Veuen el mort i xisclen. Ho fan per ell; però també per ells mateixos. Sembla un altar, però és una tarima. Sembla un cingle, però és el marc per on es mou l’escena. Cauran tots els qui passegin per sobre. Sonarà, aleshores, un soroll sec, que ressonarà per tota la sala, buida, trista, negra.
-Hauria d’haver-hi més gent mirant com ens morim! -Exclama un noi jove mentre un senyor més gran que vell se’l mira sorprès.
-De què et queixes? Ja sabies on anaves quan vas demanar l’extremunció. -Li contesta al mateix temps que es rasca l’esquena. -Si seguim esperant la mort, i no ens toca el nostre torn, em deixaré la pell esquilada.
Una veu interromp la banal conversa entre els actors. És el director. Arriba tard, s’excusa amb tan poca gràcia que ningú no se’l creu. Per justificar el seu retard treu uns papers de la butxaca interior de la seva jaqueta de pana. Estan tan arrugats que li costa més del que es pensava aplanar-los i començar a llegir.
-Nois, he canviat l’escena principal! Ara sí! Això rutllarà! Fixeu-vos amb els canvis. Primer de tot, abans que res, just començar... acabarem!


dijous, 18 de febrer del 2016

Relat de manteniment

Diuen, rumoregen, se sent, s'escolta.... que l'ascensor està a punt de caure. Quan caigui se sentirà un so molt més fort de l'habitual i deixaran de dir-ho. Ningú no dirà res. Callaran, escoltaran, per si de cas senten res, ni que siguin uns petits gemecs, uns crits sords, uns moviments sobtats, un sotrac sense compàs.
A sota, al soterrani, hi ha dos animalons. Ningú és capaç de dir si són salvatges o domesticats, però que hi són, hom n'està segur. Algú gosaria anar-los a veure, a espiar, per saber què fan. Però les claus que duen a una cambra ben petita no les té ningú més que ell, l'amo i senyor del castell.
Es truquen, a través d'un sistema complicat de comunicacions,  els dos animals. Se citen, en una hora intempestiva i plena de maldat, els dos animalons. Es despullen, es besen, es xuclen, són dos humans fent d'animalons o dos animals fent veure que són humans.
No els hi importa la brutícia del lloc, ni la soledat mal entesa entre veïns amorrats a la porta. Només hi ha una cosa que els hi interessa. A ell, deixar-li l'entrecuix ben xop, usa les paraules, la llengua... A ella, deixar-li l'entrecuix ben dur, usa la llengua, la boca...

Aviat arriba l'encarregat del manteniment de l'ascensor. Hauran de vestir-se, de dir-se adéu, de mirar-se sense haver acabat tot allò que han començat. Potser en arribar a casa, tot sols, sense la companyia mal entesa dels veïns, acabin tot allò que no haurien d'haver començat.

Relat de llimones

El Senyor Passarodona es passa el dia cridant per la finestra. Els veïns n’estan ben tips, però sempre hi ha algú que ve i aplaudeix. Després, està clar, marxa i no ha de seguir escoltant els seus brams. Aquests fets passen sovint.
Recordo que al meu barri, que està ple de sonats, n’hi havia un que es passava hores i hores recolzat a la marquesina de la finestra. Fumava, mirava la gent i quan algú li retornava la mirada... pam! L’insultava! Li deia qualsevol bretolada! No s’estava de res! Cridava tan fort que se sentia des de tres carrers més enllà. Per no parlar dels dies que preferia escoltar música. Amb el seu aparell antic. El típic “loro” dels anys vuitanta, amb dos altaveus incrustats als laterals i un reproductor de casset al mig. Val a dir, però, que posava bona música, molts cops sonava per tot el carrer Bach... Oh! Quina meravella! Mai no vaig saber si era un apassionat de la música clàssica o si tots els àlbums que posava li havien regalat a La Caixa. Recordeu quan regalaven cassets? Ara ja no donen ni bolígrafs! I els caramels els has d’agafar d’amagat, perquè sinó et miren malament. El cas és que l’home aquell, aquell senyor tarat, com a mínim parlava amb el cor. Un cor destrossat, un cor que no connectava per res amb el cap, sinó no s’entendria que pogués dir tot el que deia. Però la música que posava era passional, els insults que deia eren passionals... cridava amb tanta passió que molts cops em quedava embadalit mirant-lo, sense que ell em veiés, clar!
La diferència amb el Senyor Passarodona és abismal. Cert, tots dos estan xalats. Però el pirat del barri no feia res perquè la gent el veiés. No era un home petit que s’engrandia quan algú el mirava. Ell parlava des de dins. Ell sí. Ho treia tot, vomitava! Quantes milles de distància entre l’un i l’altre. Tan assenyat que sembla en Passarodona i després... després el veiem caient en el més absolut ridícul. És el que passa quan un vol més la fama que no pas la destresa. Avui en dia tot això està massa sobrevalorat. Que et diguin coses, que t’aplaudeixin, que tinguis a cinc dones (o homes!) fent ganxet davant teu mentre parles... home, dona... no cal. 
L’ésser humà és tan míser que es conforme amb quatre molles. Tot per dir-ho ben alt, per sortir per la finestra, per cridar als quatre vents que ets el que no ets. I qui té la culpa? Ai... potser els que no s’atreveixen a dir-ho? Potser els que jutgen sense tenir criteri? Potser els que tenen criteri però es rebaixen per poder seguir menjant? Ai, Molière! Fes venir l’Arnau al meu carrer! Que vingui i reparteixi a tort i a dret, que s’enfadi amb aquests cercles sectaris que parlen de l’art i no el saben distingir d’unes patates! Ai, Arnau! Vine i traiem de les finestres els qui parlen més que escriuen, els qui diuen que escriuen quan, en realitat, embruten amb fum. Ai, tarats del meu barri, sortiu i ocupeu els carrers! Feu fora aquests farsants que es disfressen d’escriptors per sortir a les teles, als diaris, a Internet, a les xarxes... I sobretot, parleu clar! Com a bojos que sou, exigiu que no ens robin la il·lusió de seguir sent nosaltres, els nos, en contra dels altres, els ells. Alceu una muralla ben alta, creeu fronteres, elimineu d’una vegada aquesta idea pagana de què tot i tothom és cultura... 
Senyors i senyores que feu ganxet, nosaltres us el comprarem, nosaltres ens posarem els peücs de llana que abriguen tant... però deixeu d’aplaudir, sinó no hi haurà forma d’ocupar les nostres finestres, els nostres altaveus, les nostres músiques; precisament perquè vosaltres les pugueu escoltar mentre feu ganxet i no aplaudiu el fum de la llimona.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Relat d'escarabats

Duia llenceria d'estampat lleopard. D'aquella que no se sap mai si és de rica, de meuca o de punk. Li havien posat tot just feia unes hores, després de pintar-li els llavis amb carmí roig i els ulls amb un blau cobalt. No vaig entendre mai si volien que semblés una bandera d'un país llunyà o si, per sorprendre'm, volien que algú es posés calent mirant-la.
No vaig col·laborar amb les preparacions de l'enterrament, però haig de confessar que veure-la allà al mig, tan arreglada, em va causar un benestar que feia dies que buscava. Recordo la música sonant, aquells violins de tercera categoria enfilant unes notes cap al cel llunyà, tot era inabastable per mi.

Van demanar-me que m'estigués quiet, que no digués res, que no fes cap estupidesa, però no em vaig poder contenir, va ser impossible. Era normal que succeís. Ella al mig de la capella. Els assistents mirant. Totes les mirades clavades en el seu bell cos. La seva silueta sense dissimular l'angoixa viscuda en el temps recent. No van gosar vestir-la, sabien que hauria sigut molt pitjor. No sé com el capellà va accedir a donar-li l'últim adéu en aquelles condicions; és el que té tenir bones influències en el món de la creu. Ella lluïa els quatre cabells mal posats i aquell conjunt que m'havia tornat boig anys enrere. Res més.

Era tot tan fràgil que quan vaig acostar-me, més d'un dels assistents va pensar que a mi també m'enterrarien. Res es contagia més ràpid que la tristesa. Va ser veure algú plorar i començar un gemec gegant que ningú podia aturar. Els músics, que ni ens coneixien, van desafinar més que mai, se saltaven les notes i no en donaven una del dret, va ser tan espantós el concert que vaig haver de demanar que paressin. Els hi vaig donar permís perquè ploressin, perquè es traguessin els mocs que els hi penjaven del nas. Després van seguir amb la processó. Tot ha d'acabar bé si es vol viure en pau. Però aquell record, el d'ella estirada amb les cames obertes i les mans darrere del clatell, no podré treure-me'l mai del cap.
Vaig encendre una cigarreta. Feia molts anys que no fumava. La vaig encendre en honor seu. Sempre va odiar que fumés. Quan ja m'havia fotut un parell de calades li vaig passar a ella. Sabia que allò no li podia fer mal. No. Segur que no es moriria per un parell de tirets. El fum no podia destrossar-li aquells pulmons tan cardats. Era impossible que emmalaltís. Li vaig col·locar la cigarreta a la boca i em vaig aprofitar d'ella tan com vaig poder.
Amb el pas del temps he après a entendre perquè al final va venir la policia a treure'm d'allà. Vaig partir-li la cara a tothom que va intentar desenganxar-me d'ella. Me la vaig fer allà al mig, a sobre de l'altar. El sacrifici sagrat en la seva màxima esplendor. De ben segur que ella hauria cridat si hagués pogut. Però no podia i havia de fer-ho jo. Cridava i empenyia per ficar-li ben endins. Ho havia de fer pegant a qui s'apropava, els feia fora i els amenaçava de perforar-los el cul amb el ciri major.
Els dies següents van ser en blanc, d'un blanc religiosament catòlic, verge, sense pensaments impurs ni maldats enrogides. Ells van creure que m'havien guanyat la partida, van creure's millor que jo, però ara que ja sóc lliure, lliure com els escarabats que treuen el cap pels forats, visito sovint les esglésies i em pujo als altars buits i silenciosos. Ho faig de nit, amb una perversitat immensa. Em vesteixo amb llenceria de dona, d'un estampat de tigre gairebé fluorescent, el mateix que porten les jovenetes que volen cridar l'atenció, el mateix que les multimilionàries compren a París la nuit. Em vesteixo per l'ocasió i recordo el nostre últim adéu. Tan a prop, tan lluny. Tan vius, tan morts. Entre tants crits, entre tant silenci. Alguns cops abans, alguns cops després. Qui ens estarà mirant... 

dilluns, 1 de febrer del 2016

Relat de suïcidis

Just quan ell saltava de dalt a baix de l’edifici, la Maria estava veient un programa de la tele sobre els dinosaures. Al seu costat, de la Maria, no pas de l'home que saltava de dalt a baix, hi havia el Miquel, un noi de vint-i-cinc anys que no coneixia la Maria, però que estava content d’estar a casa seva i ben a prop d’aconseguir tocar-li cuixa. La Maria va mirar estranyada el Miquel i li va preguntar què feia a casa seva. Ell, el Miquel, no pas l’home que queia a una lenta velocitat des del terrat cap a l’asfalt, li va contestar que no ho sabia, però que la remota possibilitat de fer-li un petó i despullar-la li agradava molt.
Els dos es van mirar sorpresos, no es coneixien de res; feia una estona no estaven junts i, ara, contemplaven la possibilitat d’unir els seus llavis (els de cadascú amb l'altre, s’entén) amb gran passió. Val a dir que en situacions com aquestes hi ha una reflexió que sovint li passava pel cap, al senyor que estava a mig camí d’obrir-se el cap en xocar contra el terra. Era un pensament poc filosòfic, però molt racional. L’home i la dona se sorprenen pel que no tenen previst i reaccionen de diferent manera segons amb qui actuïn. Imaginem-nos, per un casual, que el Miquel és lleig, i quan diem lleig ens referim a una manca de bellesa tal que vinguin ganes de girar el cap en veure’l. Creieu que la Maria acceptaria que aparegués al seu costat, dins de casa seva, un home que semblés un monstre amb intencions de fer-li un petó? I a l’inrevés el mateix, no sigui que se’ns acusi de sexistes, per pensar en una direcció i no en una altra; si la Maria no fos tan bella, tan esvelta, tan sexual, creieu que el Miquel no sortiria corrents d’aquella casa?
Ambdós es miraven intentant no pensar la causa de l’aparició misteriosa del Miquel al sofà de la Maria. Les mans agafant-se tendrament. Els llavis cridant-se i apropant-se sense presses. Les calces d’ella ben humides. Els calçotets d’ell ben comprimits.

Finalment, sense cançó de fons ni filtres fotogràfics ensucrats, els dos es besaren amb la intenció de despullar-se completament, de fer l’amor, de llepar-se de dalt a baix, de moure’s sense parar, de gemegar sense importar molestar o no els veïns... es besaren i sentiren un soroll, un espetec. L’home que se suïcidava havia foradat el sòl.