dimecres, 24 de febrer del 2016

Relat de tabac

La gent li preguntava per què feia allò. Ell no se n’amagava gens ni mica. Al contrari, s’excitava quan algú, que no tenia massa feina, el mirava i observava amb atenció els seus actes vandàlics.
Era un home corromput per la misèria moral. Era un ésser perdut dins d’una societat malalta, no tenia ni remei ni voluntat. Tot el que feia acabava sent l’inici de tot el que els altres comentaven. Fum, més fum... un fotimer de fum entre paraules sorgint del no-res.
No fumava amb pipa, sinó que ho feia amb una cigarreta. El tabac que havia posat a dins del paper de fumar es rostia a poc a poc amb les seves calades pausades. La cendra que anava creant queia sense pressa. Qualsevol sacerdotessa hagués sigut capaç d’analitzar els dibuixos aleatoris que es creaven al terra amb els residus grisos i negres. Provava de dissimular i bellugava el peu com si fos una escombra; però no ho era. No netejava res, sinó que embrutava més. Es va donar per vençut i va continuar amb les xuclades. No s’empassava el fum. Però el fum feia una passa i una altra, omplint més que buidant.
Aleshores, com per art de màgia, sense ni mags ni déus amb tridents a la mà, desapareixia tot. I quan diem tot volem dir tot. No hi havia res. Ni tan sols l’espai on es col·loquen les coses. No era de cap color, de feia cap olor. Ningú no s’atreviria mai a descriure allò com el buit o un forat negre. Jo tampoc.
Se sentia, però, el silenci més absolut, sense talls respiratoris, ni l’aire fluint pels forats del nas. A vegades, dins del no-res hi pot haver el tot. Una raó per creure en els cors trencats, en les vides oblidades, en les situacions tristes de la quotidianitat mundana dels civils ensopits. Dones i homes carregant maletes, bosses de la compra, bolsos plens d’objectes innecessaris. Humans anant d’un costat a l’altre; comprimits, sense espai per mirar-se als ulls i descobrir les virtuts dels altres.
El fre va aturar la vagoneta. Les vides no van continuar el camí que feien. Una angoixosa situació, no d’escapada, sinó de tria, qui mor, qui viu, qui se salva, qui la palma; i entre els que moren, qui davalla a l’infern, qui ascendeix al cel. A qui obre la porta Sant Pere. A qui lliguen amb cadenes per damunt del sofre. Ell s’ho va jugar tot a daus, no tenia temps per pensar-ho... Tot és massa complicat. No pas pel fet de triar, d’escollir, d’elegir quin camí termina i quin sobreviu -i en quines condicions!-; sinó per no haver d’aguantar el peresós moment de reclamacions de familiars indignats, de creients empipats, de capellans abolits.