Relat de cinturons

A dalt de la muntanya, per sobre d’on arriben els carrers de la ciutat, més enllà d’on comencen els camins de sorra; una reixa separava l’espai públic de la propietat privada dels Palafins, una família que, en el moment en què això va ocórrer, estava formada pel Joan, la Mercè i els seus tres fills bessons, tots ells d’onze anys.

Quan plovia, el camí que duia fins la porta de la finca quedava enfangat i només s’hi podia accedir amb un cotxe tot terreny. Encara es recorda ara el dia en què un cobrador va voler apropar-se a l'edifici en ple diluvi. Va haver de fer nit a dins del seu cotxe, totalment clavat entre el fangar. Fins al matí següent no va poder treure el vehicle, i ho va haver de fer amb l’ajuda de la grua municipal.

Cert és que la nit de la que parlarem no va ploure tant com el dia del cobrador, però els trons i els llamps, la tenebrosa tempesta, sí que hi va aparèixer amb força. El vent bufava tan fort que un dels arbres del jardí va inclinar-se i va rebotar contra la paret de la cara nord de la casa. No era un dia per anar a sopar fora. Ni per deixar els nens sols. Però el Joan i la Mercè tenien un compromís ineludible i van haver de fer les dues coses.

El moment del comiat entre pares i fills va tenir tan poca solemnitat que gairebé ni es van adonar que es quedaven sols. Tots tres pintaven les seves llibretes amb tanta concentració que res no els podia destorbar.

La Maria havia dibuixat un àngel, amb un vestit blau i unes ales grises. El Josep havia recreat el típic paisatge dels volts de la finca; uns quants arbres i el cel clar sobre de la serra de la comarca. El Benjamí només havia usat dos colors; el vermell amb el que havia pintat tot el fons i el negre amb el que havia dibuixat un gran forat al mig del quadre.

Quan van acabar van començar a jugar. Primer en grup, després separats. Finalment, després que el Benjamí molestés els seus dos germans, aquests van accedir a tornar a divertir-se plegats, perseguint-se per tota la casa. Era tard, però ni tan sols no havien pensat en sopar. Corrien i s’amagaven, reien i s’enfadaven. Escales amunt, escales avall.

El Josep era capaç d’estar-se quiet més de mitja hora, ocult rere les escales. Un fet que no suportava el seu germà Benjamí, que tenia el dot de no poder-se estar mai quiet sense fer res.

Si no fos pel so de les finestres picant contra la paret, dels trons explotant a prop de casa, i de la fusta del terra de les escales, que grunyia a cada pas; el silenci hauria recordat el que es vivia sempre en el cementiri del costat de casa.

Caminant a poc a poc, el Josep va entrar a l’habitació dels pares; era un lloc molt apreciat per a ell. Quan podia s’escapava i des de la porta espiava a la seva mare. Li agradava veure com es canviava, com es treia la roba i, tota nua, es pentinava abans de posar-se el pijama.

Ara ell era allà, sense que ningú no ho sabés. Sentia l’atracció dels armaris on la seva mare guardava els seus vestits, sentia la por de veure els seus germans entrar a la cambra per enxampar-lo. Les cames li tremolaven, el cor li bategava fort. Seduït per l’única imatge de dona adulta que havia vist despullada, es va estirar a sobre dels suaus llençols on els seus pares feien l’amor. Endut per ardents pensaments, va obrir els calaixos de la tauleta de nit i de la còmoda; ni ell mateix no sabia què buscava. Però, cercant cercant, va obrir un armari i hi va trobar el Joan i la Mercè penjats. Un cinturó lligat al coll i a la barra travessera els havia collat tant que ja no respiraven. De la boca del pare en sortia, gota a gota, la sang de la família. La mare tenia els ulls oberts de bat a bat, com si l’estigués mirant sense vergonya.

Durant més de mitja hora el Joan va romandre davant dels seus pares, assegut a terra i observant com els peus dels seus progenitors es balancejaven d’un costat a l’altre, lentament. Aquest moviment provocava que les claus del pare, que duia lligades al cinturó, piquessin suaument, recordant-li el soroll de Santa Claus arribant al poble.

Finalment, la Maria i el Benjamí van trobar el seu germà. Van poder veure com els seus progenitors continuaven penjats. Van sentir odi i compassió. Després, por i tristesa. Tants sentiments en tan poc temps, multiplicats tots ells per tres, van provocar un debat acalorat. Tres ànimes destrossades, tres cors trencats. Nou ulls plens de llàgrimes. La incomprensió plena. Per què el Josep no deia res? Per què la Maria se’ls mirava amb misericòrdia? Es preguntava el més petit.

Van aconseguir despenjar-los i, aleshores, van haver de decidir. No és feina d’un nen triar què fer amb els seus pares morts. Però no tenien a ningú més. Enduts pel pànic i guiats pel Benjamí, van escollir tallar-los a trossos i tirar-los pel lavabo. No va ser una acció improvisada, ans el contrari, el menut va haver de gastar molta saliva per guanyar-se la confiança dels seus germans.

Cada un es va encarregar d’una cosa, el Josep va despullar la mare, la Maria va deixar nu el pare, el Benjamí va recollir els ganivets i les tisores més afilades de tota la casa. Tros a tros. Tall a tall. La família es va multiplicar fins que, hores després, els fills van dir adéu als seus pares, mentre marxaven per les canonades de la casa. Estaven tan concentrats amb la seva feina que no hi va haver un adéu solemne; només el so de la cadena i de l’aigua omplint, un cop i un altre, la cisterna.

Després d’allò, quan encara tenien les mans plenes de sang, van pensar en dormir plegats al llit dels seus pares. Però la son no els hi va arribar mai, sinó que van trucar a la porta i van baixar corrents. Al cap i a la fi eren uns menors inconscients, plens de por, que no entenien res del que havia passat ni del que havien fet.

No era la policia. No venia ningú del poble a dir res. Eren els seus pares, que tornaven del sopar, amb els cabells mullats i sense les claus de casa.