Va ser a l’any
quinze, quan no esperàvem cap tempesta, que va ploure fins que es van inundar
els nostres peus. Feia una calor espantosa. La humitat era tan alta que, en lloc
de banyador, hauríem d’haver portat paraigües. Però l’aigua no va venir ni del
mar ni del cel; va entrar en tromba, sense avisar, amarant els nostres cossos,
calant en les nostres ànimes.
No vam gosar
preguntar als Déus, ni tan sols no vam demanar explicacions a ningú dels presents
mortals; vam assumir el cop com feien els soldats que no tenien accés a l’oracle.
Poc després, enduts per la curiositat, vam obrir aquells llibres sagrats, els
que parlaven de Dànae i Perseu. Vam creure les divines paraules, el destí
forjat per Zeus i les seves llavors d’or, vam creure en tot i no vam dubtar de res.
La jove i bella
donzella, repudiada i exiliada per no haver comès cap crim. Tan blanca, tan
pura, tan senzilla. Qui la voldria forçar? Qui podria creure que d’ella en sortiria
sang parricida? Qui s’atreviria a demanar-li un fill que portés un disc letal a
la mà?
Com una àncora
que s’aferra a les roques i no deixa marxar el seu vaixell, com la mà d’un
germà que no coneix la traïció, el destí és implacable quan l’han escrit els
Déus.
Farem i desfarem,
provarem de deixar-nos endur per impulsos instintius, ens creurem capitans de
les nostres naus. Però a la nit, quan els ulls quedin closos i el cos
desprotegit, el traç de la riera tornarà al seu llit i se sortirà de mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada