dimecres, 6 d’abril de 2016

Relat de fàbriques

Abans d’anar a dormir, el Jan sempre li demana al seu pare que li llegeixi un conte. S’estiren junts al llit i escullen quin dels molts llibres que tenen ha de ser l’elegit del dia. Després d’agafar-lo de la prestatgeria, comença la lectura. Paraules tendres per a un infant ple d’innocència. La mare els observa des de la porta. No pot evitar somriure en veure com el petit li agafa la mà al seu pare i s’arrup com pot per notar l’escalfor corporal. Semblen una sola persona, en són dos, fins que el menut s’adorm i el pare el tapa amb el cobrellit que els hi havia fet l’àvia.
Els pares es besen, es posen els pijames i s’estiren al llit. Ell cara amunt, ella amb el cap a sobre del seu pit. Estan cansats i s’adormen ràpidament.
Sona el despertador, són les set del matí. L’Oriol, el pare, es lleva sense fer soroll, no vol despertar la Felipa, la seva dona. Després de rentar-se la cara i d’orinar, es canvia, esmorza un entrepà de xocolata i surt de casa caminant cap a la feina.
A dos quarts de vuit sona la botzina, els treballadors entren en fila, es posen el davantal blanc i agafen les seves eines. Martells, claus angleses, pals de ferro robustos i esquiladores. Comença l’activitat laboral a la fàbrica de pells de Nimbrend. Les ovelles, si es mouen mentre les esquilen, són colpejades brutalment amb qualsevol dels objectes que tenen. L’Oriol no dubta en trencar-li la cama a una de les més revoltoses, amb les seves mans rudes encasta el cap de l’animal contra la paret. Quan ja no es mou, prossegueix amb la seva feina. No s’aturen fins l’hora d’esmorzar, ovella rere ovella, sang pel terra i gemecs que només ressonen dins d’aquella cambra.

Segur que algú surt ferit d’aquella fàbrica, no pas a les mans, no pas a la boca, les ferides de la insensibilitat no se sap on rauen fins que, algun dia, surten disparades contra qui més s’estima.