Feia ja més de tres anys que no venien les orenetes,
ningú no les esperava ni quan feia fred, ni quan se n'anava.
De nit, de dia, era igual que hi hagués llum
o un enterrament sota els núvols trencats de primavera.
Quan vas marxar jo encara hi era,
veient com a poc a poc esdevenies més part de mi,
com la margarida que es fa gran empenyent els seus pètals
fins a caure sobre la gespa humida.
Feia ja més de tres anys que ploràvem i rèiem,
perquè tot el que ens havies donat
tenia molt a veure amb la vida que marxava i venia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada