T’imaginava vella
i arrugada, sense dents i amb les mans tremoloses, agafant els meus fills amb
temença i amb unes ungles trencades. T’imaginava feliç comprant flors al carrer
de baix, caminant per la Gran Via, allunyada d’aquella finca gran i trista. Ho
feia i et veia entre somriures de la gent amb qui parlaves. La peixatera, el flequer,
la florista i tots els que et veien et saludaven i volien saber de tu.
T’imaginava a la
ciutat de la pols, on els plataners dibuixen l’aire. En un pis petit i ben arreglat; a prop de casa i amb la ment clara. Et dibuixava sortint del Liceu,
ben arreglada, sola o amb amigues; sense témer l’atac de ningú perquè tu ja ho
hauries donat tot.
No em costa veure’t
amb els indigents, parlant amb ells i portant-los croissants i llet calenta. No
em costa escoltar-te amb una veu tremolosa, agafant-la mà dels teus néts i dels
teus fills. Ho faig ara i fins que em mori. Perquè el record de les coses que
no han passat segueixen sent igual d'importants que les que han sigut. El temps va
cremant la nostra pell i em fa feliç veure’t dormint al banc de la plaça, aïllada
del trànsit infernal i de la grisor del cel. M’alegro en veure com dorms
profundament en un somni que no passa fins que ens l’imaginem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada