dimarts, 10 de maig del 2016

Relat d'enfurismat

Parlava el blat de nit i de dia,
com xerren les onades amb
el mar enfurismat.
No ho feia quan no hi eres,
ni quan faltaves,
ni quan t’esperàvem,
ni quan vas marxar.

Cantava la pluja sota un cel
que recordava la foscor d’aquell
moment en què no vas tornar.
La melodia era trista, era vaga,
era d’un sentiment allunyat,
com el té l’au que diu adéu
als seus germans mentre
ascendeix fins a tocar els núvols
radioactius de la ciutat perduda.

Els somriures dels nens es desdibuixaven
entre llapis trencats sobre paper mullat.
Les ganyotes dels adults es cremaven
dins d’ampolles plenes de forats.

Algú havia de sortir ferit,
no de bala,
no de punxa,
no d’un cop de peu roent,
ni d’una manotada amb els dits plens de sang.

Simplement un cor esmicolat,
trencat i esbiaixat,
endut fins a la fossa dels afores
de la ciutat de la por.
Un cor sense batec ni sospir,
ni ànima ni esperança,
grinyolant i gemegant
com ho fan els humans i els animals,
quan se senten temorosos de perdre la vida
per culpa d’una llàgrima estimada.