Relat de miralls

A l’escola em van ensenyar el mateix que a vosaltres, el mateix que al Jean. Ens van crear una imatge idíl·lica, un ambient ideal, on els artistes es reunien i parlaven. Parlaven de coses interessants, es reunien i criticaven l’art i el seu temps.

Vés per on, sembla que avui el mirall deixa d’estar brut, algú ha vingut a netejar-lo. Li calia un repàs ben bo, distorsionava massa les coses. Ara, amb el vidre ben net, sense tota aquella nuvolosa que l’envoltava, es més fàcil veure’s reflectit. Observar la història i reescriure allò que va passar, en aquells locals, que a vegades ens havien pintat de bohemis i d’altres cops de resplendents.

Cert! Els autors es reunien, sí! Els artistes es veien, sí! Però no ho feien com ho fem tu i jo, que ens reunim i destrossem la humanitat, no... No ho feien com ho hem fet, sempre, tots els altres, quan ens hem assegut al voltant de taules brutes i enganxifoses per parlar de la tristesa de la societat. Ells tenien al cap una cosa, menjar-se-la els uns als altres sense parar. El mirall és clar, tan clar com el dels germans Grimm; no hi ha dubte. L’home és tan avariciós, és tan hedonista i egòlatra, que és capaç d’agenollar-se i menjar-se tot el que li posin per davant, sense escrúpols, sense tabús. I després en faran una història diferent, un joc de mans ple de cortesia, de salvatgisme cultural; però al cap i a la fi és pornografia dura, coprofàgia profunda.

El pobre Jean no tenia un desencís tan gran des què, amb catorze anys, va provar el cotxe dels seus pares i va veure  que calia embragar.