dimecres, 20 de juliol del 2016

Relat d'humans

A un nen de dotze anys li tallen el cap, el degollen, li parteixen la tràquea en dos i li fan brollar tota la sang per una de les artèries caròtides.
D’acord, potser allà, dotze anys equivalen a divuit anys dels d’aquí, d’acord, tot plegat és una guerra; d’acord... d’acord, d’acord... no puc estar més d’acord en què l’home, la dona, l’ésser humà, segueix regint-se per la falta de seny. I els que tenen seny creuen tenir tant de poder que poden i volen manipular els animals humans que tenen per sota.
Actuen pitjor els de dalt? Segurament, perquè si els de dalt no continuessin amb les seves guerres, els de baix no farien l’animal. O potser sí, no sé. Però aquell nen, de dotze anys, amb mirada perduda i innocent no sap què és un Tomahawk, no sap què és la física quàntica, no ha llegit mai a Shakespeare, ni ha tingut un llapis amb el que expressar en forma de dibuix els seus sentiments. Aquell nen és la tristor de la humanitat. I l’home que aguanta el ganivet i executa el menor és el futur d’una espècie que hauria d’estar condemnada a matar-se sense ni tan sols esperar una cançó de comiat.
Aquest quadre surt del marc, surt de mare, surt de tot allò que ens han ensenyat. Es dibuixa per tot arreu i s’estén per tot el planeta mentre dones i homes i homes i dones segueixen jugant a fer veure que són feliços. Seguirem bufant espelmes, seguirem jugant a pilota. I mentrestant, la pluja que aquí aturem amb paraigües, allà serà de color vermell, plena d’odi. Ser humà és el perill més gran de tots.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Relat d'estiu

Era un dijous molt calorós d'estiu. Era o no, tant dóna com era. Però aquell dia jo estava molt cansat i tenia el cap com un bombo. Havia passat un dels pitjors dies a la feina des què aquell gamarús que tenia per cap havia arribat. Només volia arribar a casa, descansar i beure fins caure adormit. Però no va poder ser així. Algú va escriure un altre camí i em vaig veure forçat a aixecar-me del sofà, sense gairebé poder-me posar de peu amb total cordura, agafar el telèfon i marxar corrents cap a l'hospital. Recordo que per culpa de les presses em vaig oblidar de posar-me el casc.  Anava tan begut que no vaig ser conscient de la velocitat a la que vaig creuar la ciutat. En arribar vaig deixar la moto al terra, sense cavallet, sense cadenat; gràcies a Déu que vaig treure la clau; sinó ara ja no seria amb mi.
La cambra era petita, hi havia molta gent. Metges, infermeres, infermers, doctors i doctores. Ella es va posar a plorar i em va abraçar. Feia tant de temps que no m'abraçava que per un moment vaig oblidar on era. Després, vaig retornar al box d'urgències on estàvem plorant mentre els metges no paraven de fer-nos preguntes. Ella, la nostra filla, preciosa, bella, dolça, tan senzilla... tenia els ulls oberts de bat a bat, el seu rostre era pura desesperació. Sabia que li passava alguna cosa, nosaltres també, ells també. Però no sabíem què era; no ho podíem saber. Tenia una màscara que li tapava aquells llavis amb el que sempre imitava els peixots. Tenia cables connectats per tot arreu, pel cap i pel cos. Li treien sang i no podíem prémer més fort les nostres mans. Érem tan lluny l'un de l'altre... Ens havíem separat tant que ni una ciutat plena de cotxes i perills hauria semblat més criminal que el nostre amor perdut. Però ho va semblar durant uns instants.
Després, després tot va canviar. Jo només sortia a córrer els dijous, tant era si feia calor com si no. Els altres dies els dedicava a beure i a jugar per igual. Cuidava la meva filla de dia. Després de dinar la tornava al centre. Hi havia un tobogan tan alt, tan gran, tan llarg, que, quan queia, podia estar cridant durant hores i hores, amb l'ampolla a la mà, que cap veí s'atrevia a venir a queixar-se.

Era o no, tant dóna. Però des d'aquell dia ja no vaig estar mai més cansat.

dijous, 14 de juliol del 2016

Relat d'en Bernat

I Déu va baixar per les escales mecàniques. Sens cansar-se, sense gaudir del passeig matinal que comporta el pas tranquil de graó a graó. Ho va fer i quan va arribar a baix de tot, algú li va dir que tornés a pujar.
Els nuvis estaven preparats. No hi havia invitats, no hi havia convit, ni tan sols un capellà o un alcalde que pogués dir quatre paraules. Rondaven uns gossos aliens a l’escena. Al fons es dibuixava una església, vella, de pedra, amb un campanar no molt alt; tot de dimensions reduïdes, però amb un encant molt nostrat. Aquí, a l’hivern deu fer fred, a l’estiu la fresqueta deu visitar les pells dels turistes. Ara, en mig de la solitud d’un verd que atrapa, la temperatura és tan supèrflua que ningú gasta ni cinc segons en comentar-la.
Ella està radiant. La tristor interna és, com sempre passa a la vida, part de l’alegria i de l’emoció de sentir-se aquí, estimat, estimada. A vegades, tot i que sembli impossible, alguns caparronets s’entesten a donar-li cops de peu a l’angoixós tic-tac que ens persegueix durant dies, hores i anys.

El nuvi l’acompanya. No cal anar enlloc. Només assecar-se les llàgrimes i preparar-se per tornar a plorar. Riure, plorar, abraçar-se i sentir-se viu, quan la mort hi és tan present, no és fàcil ni difícil, senzillament és qüestió de ser diferent; de mantenir-se fidel a un sentit, a un criteri, a un camí. Ara, sempre, i fins i tot quan el temps trenqui el depredador soroll del rellotge, Carpe diem.

dimarts, 12 de juliol del 2016

Relat de crucifix

-Crec en la veritat absoluta de Déu, en l’única opció vital que ens pot portar al cel. Crec en la personificació de les virtuts del bé, en la santificació de la bondat, en la crucifixió dels benaurats. Crec en tot el que és més del paradís que de la terra. Per això, avui, dia després d’ahir, demano als presents, tant els que siguin oients com els que restin alienats, que resin amb mi.
-Em sembla molt bé. Perquè quan un no accepta la foscor de l’avenir, quan un no vol veure la negror apropant-se, més enllà dels límits que fins aleshores li han ensenyat... aleshores és quan ha de creure en aquelles solucions fàcils i infantils, que permeten una felicitat analfabeta, però feliç al cap i a la fi.
-Digues, si no és res el que hi haurà, què existirà?
-No-res. Res de res. Ni tan sols la negació de res. Tota la vida veient coses, parlant de coses, sentint coses... és normal que ara es negui la capacitat de negar totes aquestes premisses, aquests conceptes, aquests fonaments sobre els que se sustenta el major dels enganys: la vida.


I passaren tants anys com dies,  i els dies deixaren de tenir hores. I ningú es mirà el rellotge, ni li demanà l’hora. Ni asseguda en un banc, ni fent ganxet, ni estirada al terra. Ni aquelles roses caigudes, ni els pètals de margarida caient. Ni de regar ni d’assecar. El final és aquella lletra que volies escriure fa tants anys i no la vas trobar a l’abecedari.

divendres, 8 de juliol del 2016

Relat de banyeres

Ja fa uns dies que la banyera és plena fins a dalt de tot. Al principi l'aigua era calenta, tan calenta que no es podia ni tocar. Sortia vapor cap amunt i entelava els vidres i els miralls, i omplia les parets de gotes que no eren suor, però el seu cos sí que en tenia, de suor i de llàgrimes, que queien i s'esborraven, perquè es diluïen entre el vermell tacat de l'aigua neta i plena de tot allò que li havien tret.
Va néixer mort, però era viu. Sobrevivia. Vivia. Se sentia més fort que fluix. Era allà davant seu, observant el cos intacte que jeia igual des de feia tantes hores que el sol havia vingut i marxat més de tres vegades.
L'aigua era ja freda, ho sabia perquè la tocava i la notava. La sentia, l'olorava i l'escopia quan se la posava a la boca. A ella no la gosava ni tocar, ni escoltar, ni sentir ni, encara molt menys, escopir; tot i que podria haver-ho fet, perquè no es movia ni sentia ni escoltava ni, clar, tampoc escopia. Tenia els ulls fixos, mirant endavant, directes a la carxofa de la dutxa, aquella carxofa que tants de cops havia caigut a terra i s'havia escantellat.
La música sonava a l'aparell del menjador, els veïns feia temps que no els veien. Ells seguien allà, junts,  estimats, amats, robats, de cor i de cos. Era impossible que ningú els hi hagués negat l'existència, perquè de vida es van amar més del que els van permetre; i de mort hi van arribar de la mateixa manera que els vius no s'atreveixen a viure.

dimecres, 6 de juliol del 2016

Relat de caminar

Baixava el mar més enllà de la lluna al caminar entre les llargues pujades de la duna quan sortien les seves amades mostrant la pruna.
-Calla! -Va cridar el seu cap.
El silenci va tocar cada una de les quatre parets amb la mà dels qui allà van romandre, no eren ningú.
-Parleu tant com vulgueu. -Va contestar serenament el treballador.
-Tinc una única meta al cap. No pensar, no reflexionar. Caminar. Verbejar. I és que quants més verbs dius, més saltes, més corres, més et mous. -Va afegir un company seu.
Podria haver sonat, aleshores, un himne d’un país exòtic, amb panderetes, timbals i plats daurats. Però no. No van sentir cap so, ni música, ni res que fes soroll. Tot just en aquell instant el no-res va apoderar-se dels seus sentits auditius. Es veien, es tocaven, es notaven, s’oloraven; però no escoltaven res de res.
Pujava la muntanya més a prop del que pot estar el sol al nedar entre les curtes baixades de les planúries quan entraven les nostres repudiades tapant-se la figa.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Relat d'obres

La Marta feia dies que no dormia bé, estava nerviosa per uns assumptes personals que tampoc ve al cas explicar i, a més, cada matí havia de suportar l’insofrible soroll que provenia del pis de dalt d’on ella vivia. Ni posant-se el coixí a sobre del cap podia evitar sentir aquella màquina trepadora.
Cada dia que passava, feia més ulleres. Caminava recolzant-se per tot arreu perquè s’adormia, però com un peix s’intenta mossegar la cua, ella intentava dormir sense aconseguir-ho. Era un bucle etern. El doctor de capçalera, un jove i atractiu danès que ja feia un parell d’anys que vivia a la ciutat, li va receptar un medicament molt agressiu. El cert és que, tot i la reticència inicial de la Marta a prendre’s aquell medicament, al final ho va fer i va aconseguir dormir sense problemes. Tota la nit roncant, sense despertar-se en cap moment, fins que a les sis de la matinada, just quan el sol començava a treure el cap, altre cop el soroll de les obres de dalt. Aquell dia no va fer res al respecte, ni els 10 següents, però un cop la capsa dels medicaments va quedar buida, va despertar-se de molt mal humor. Havia dormit molt poc i aquell troc-troc matiner va acabar amb la seva paciència. Sense ni tan sols vestir-se, només amb la roba interior posada, va sortir del pis, va pujar per les escales, de dos en dos i remugant tota l’estona, i es va plantar davant de la porta d’accés al pis de just a sobre del seu. Va prémer el timbre, però no van obrir. El soroll de l’interior del pis era tan fort que no era possible que ningú sentís ni el ring-ring ni els crits que ella donava demanant que obrissin la porta.
Resignada, es va asseure i va esperar que el soroll acabés. A vegades hi havia un intermedi que deixava anar un silenci tranquil·litzador. No durava massa, així que es va concentrar per no fallar i, quan va deixar de sentir-se el soroll, va saltar com un gat i va tocar el timbre amb totes les forces.
Al cap d’uns segons s’obria la porta i la rebia el veí de dalt. La Marta es va quedar bocabadada en veure’l. Era el doctor que l’havia visitat, el mateix amb qui ella havia tingut somnis eròtics durant tres nits i a qui havia dedicat els seus moments onanistes d’aquella setmana. Ell se la va mirar de dalt a baix i no es va sorprendre de veure-la en roba interior, al contrari, li va agafar la mà, la va fer entrar i la va besar. A ella se li haurien calgut les calces a terra, però les portava ben lligades. Sense dir-se res, van caminar passadís enllà, fent-se petons i magrejant-se tot el cos. Ella no sabia què dir, però se li va escapar un lleuger “fas obres” que ell va negar.
Quan van arribar a l’habitació ella ja anava nua del tot i tenia els baixos ben humits. El doctor li va senyalar el llit amb el seu membre viril, ben erecte. Ella va fer cas i va girar el cap per veure el niuet d’amor on volia ser posseïda. Allà hi va veure una altra dona, totalment despullada, oberta de cames i amb un arsenal de vibradors rodejant-la. N’hi havia tants que semblava una botiga. La Marta volia parlar, però ell no la va deixar fer-ho. La va estirar al llit i amb molta cura va connectar-la al masturbador gegant que ocupava tota la tauleta de nit i feia tant soroll com una trepadora industrial.