Baixava el mar més enllà de la lluna al caminar entre les llargues pujades de la duna quan sortien les seves amades mostrant la pruna.
-Calla! -Va cridar el seu cap.
El silenci va tocar cada una de les quatre parets amb la mà dels qui allà van romandre, no eren ningú.
-Parleu tant com vulgueu. -Va contestar serenament el treballador.
-Tinc una única meta al cap. No pensar, no reflexionar. Caminar. Verbejar. I és que quants més verbs dius, més saltes, més corres, més et mous. -Va afegir un company seu.
Podria haver sonat, aleshores, un himne d’un país exòtic, amb panderetes, timbals i plats daurats. Però no. No van sentir cap so, ni música, ni res que fes soroll. Tot just en aquell instant el no-res va apoderar-se dels seus sentits auditius. Es veien, es tocaven, es notaven, s’oloraven; però no escoltaven res de res.
Pujava la muntanya més a prop del que pot estar el sol al nedar entre les curtes baixades de les planúries quan entraven les nostres repudiades tapant-se la figa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada