Relat d'estiu

Era un dijous molt calorós d'estiu. Era o no, tant dóna com era. Però aquell dia jo estava molt cansat i tenia el cap com un bombo. Havia passat un dels pitjors dies a la feina des què aquell gamarús que tenia per cap havia arribat. Només volia arribar a casa, descansar i beure fins caure adormit. Però no va poder ser així. Algú va escriure un altre camí i em vaig veure forçat a aixecar-me del sofà, sense gairebé poder-me posar de peu amb total cordura, agafar el telèfon i marxar corrents cap a l'hospital. Recordo que per culpa de les presses em vaig oblidar de posar-me el casc.  Anava tan begut que no vaig ser conscient de la velocitat a la que vaig creuar la ciutat. En arribar vaig deixar la moto al terra, sense cavallet, sense cadenat; gràcies a Déu que vaig treure la clau; sinó ara ja no seria amb mi.

La cambra era petita, hi havia molta gent. Metges, infermeres, infermers, doctors i doctores. Ella es va posar a plorar i em va abraçar. Feia tant de temps que no m'abraçava que per un moment vaig oblidar on era. Després, vaig retornar al box d'urgències on estàvem plorant mentre els metges no paraven de fer-nos preguntes. Ella, la nostra filla, preciosa, bella, dolça, tan senzilla... tenia els ulls oberts de bat a bat, el seu rostre era pura desesperació. Sabia que li passava alguna cosa, nosaltres també, ells també. Però no sabíem què era; no ho podíem saber. Tenia una màscara que li tapava aquells llavis amb el que sempre imitava els peixots. Tenia cables connectats per tot arreu, pel cap i pel cos. Li treien sang i no podíem prémer més fort les nostres mans. Érem tan lluny l'un de l'altre... Ens havíem separat tant que ni una ciutat plena de cotxes i perills hauria semblat més criminal que el nostre amor perdut. Però ho va semblar durant uns instants.

Després, després tot va canviar. Jo només sortia a córrer els dijous, tant era si feia calor com si no. Els altres dies els dedicava a beure i a jugar per igual. Cuidava la meva filla de dia. Després de dinar la tornava al centre. Hi havia un tobogan tan alt, tan gran, tan llarg, que, quan queia, podia estar cridant durant hores i hores, amb l'ampolla a la mà, que cap veí s'atrevia a venir a queixar-se.

Era o no, tant dóna. Però des d'aquell dia ja no vaig estar mai més cansat.