Certament, ara em vindria de gust entrar a la cuina i
veure't amunt i avall. Traginant els estris, netejant les olles; preparant el
dinar. M'agradaria donar-te una petita empenta amb el cul i posar-me jo a
rentar. De ben segur que xerraríem una llarga estona, tanta que no hi hauria ja
més olles brutes, ni plats embrutats. Pujaria a sobre del marbre, m’asseuria i
et miraria. Aquell gran finestral sempre em va il·luminar quan ens ho dèiem
tot. No calia que et preguntés res, no feia falta que et demanés per les teves
preocupacions. M'ho deixaves anar sempre tot, a vegades més del compte. Després
em demanaves que em callés, em demanaves perdó per haver-me explicat coses que jo
no hauria d'haver sentit. Però tu estaves bé, jo estava bé; els dos ens sentíem
regats per la rosada que envolta mare i fill.
Certament, ara em demanaries que pelés patates, només ho
faries per continuar al meu costat, parlant, explicant-nos la vida i els teus temors. Quantes patates pelades, quantes llengües allargades. Parlar amb un
ganivet a la mà i la mà al cor pot ser perillós. De ben segur que conversaríem
tant que posaria la taula i cridaria els demés.
Ho faria, tu també. Però no
tota l'aigua que es desitja acaba sortint de la font que esperes. No totes les
paraules que voldries dir surten quan un voldria. Seguiré esperant
aquell moment, aquell raig de llum enorme entrant per aquella finestra gegant.
Seguiré veient el teu barnús vell i gastat, gastat de tant estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada