Aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari. Crema va aparcar la seva moto nova al garatge del carrer de les Flors. En sortir es va trobar un gat mort i el va portar fins al contenidor de la cantonada. Es va netejar les mans a la font del xamfrà oposat i va pujar a casa seva.
Ràdio encesa, portes d'armaris oberts, roba per terra. Maleïts contractes estripats aquell matí. Res seria el mateix. No podria mirar el seu cap directament als ulls, fer aquell gest vacil·lant en entrar pel passadís de la feina, saludar la seva amiga del departament del costat, xulejar davant dels companys. Res seria el mateix. Ara seria un més. Un pobre treballador sense aspiracions a ocupar aquella desitjada taula del despatx oval.
Va estirar-se sobre el llit i, tot mirant el desordre de la seva habitació, va veure com la roba d'alguna de les seves amigues encara estava a sobre de la cadira. Com pot haver marxat sense posar-se la roba? Qui deu ser? Aquestes faldilles són més de la Marta que no pas de la Berta, no pot ser que la Marta s'hagi quedat aquí... i si està a la dutxa... o al bany, o morta...
Va aixecar-se del llit corrents i va recórrer tot el pis buscant indicis de la seva amiga, però res. Estava més sol que un mussol. Va tornar a l'habitació i va agafar la roba. Una faldilla vermella, una brusa blanca semitransparent, unes calces de cotó i unes mitges negres opaques. Això només pot ser de la Marta. Maleïda ella. Haurà marxat en boles. Què s'haurà pres aquesta per poder sortir de casa sense roba. I si s'ha vestit amb la meva... no... no pot ser... Serà...
Mòbil en mà li va escriure un missatge a la Mata i al cap de poc ella li va contestar. La conversa va durar poc, però va ser suficientment calenta com perquè a ell se li posés dura. Va deixar el telèfon carregant-se i va baixar al bar del barri a fer una cervesa. Allà hi havia Mediocre, amb qui es va saludar efusivament. Van xerrar una bona estona. Tots dos eren escriptors, aficionats, clar. Van parlar de les novel·les que s'estaven llegint, de tot el que els preocupava quan encaraven una nova història, dels temps verbals gastats i de com n'era de pallissa haver de cenyir-se a temes concrets quan escrivien per encàrrec. Crema no va parlar del seu espantós dia a l'oficina. Normalment no xerraven de feina, perquè els dos odiaven la seva feina, tot i que se'ls hi donava molt bé i, per instint, els dos s'havien convertit en dos llops depredadors. Després de la primera cervesa va caure la segona i en acabar-la, la tercera. El bar tenia les parets pintades de vermell, prestatges plens de pols i objectes varis, un ventilador gegant penjava de la paret. Algun dia caurà, caurà sobre nostre, ja veuràs, no podrem evitar morir aquí, Mediocre, els dos serem part del decorat, ni tan sols el Blau ens vindrà a treure. No tindrem ni enterrament ni cançó final. I això a mi em preocupa, perquè tu no hi penses, però jo sí. Molt sovint penso en aquesta merda, en la mort, en el final. Quan nosaltres acabem els nostres llibres ens sentim alliberats. Quan ens hem llegit una novel·la apassionada ja pensem en quina altra història ens embarcarem. Quan escrivim el punt i final de les nostres pròpies obres, el cap es perd per nous espais buits, sense haver de pensar en res, a vegades ens excitem, ens toquem, d'altres bevem una cervesa i el cor se'ns infla. Després els nervis, les pors. Què en pensaràs tu, i l'editor? I el lector?
Crema, no corris, no t'has de morir encara. Crec que encara podem seguir sota el ventilador uns quants anys més. Continuarem aquí, patint, però sense rebre un tall sec que ens degolli.
La ràdio canviava de cançó de forma automàtica, ningú feia de dj. El Barman es deia Blau i tenia posada una llista de hits musicals que ell mateix havia escollit. Feia molt de temps que no es dutxava i la roba del seu armari estava composta per tres peces diferents. Així que era fàcil endevinar com aniria vestit cada dia de la setmana, així com també quina classe de tuf faria.
Buf, altre cop aquí, tio, ves cap a la barra, va! Porta'ns una altra birra i ves a netejar-te! Després t'estranyes que no vingui ningú més que nosaltres. Ho tens fet tot una porqueria, tio.
La porta de l'entrada era de vidre transparent. A vegades algun vianant s'aturava, mirava per la finestra i continuava el seu passeig. ningú gosava aturar-se i entrar-hi. I això que des de fora no feia tanta olor. I això que aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari.
Crema va anar al lavabo i mediocre va treure la llibreta negra que sempre portava a la butxaca. Va escriure:
Fa temps que no sé de tu, fa temps que no sé de mi. Entre tots dos les paraules s'han esblanqueït com s’engrogueixen les pàgines d'aquell vell llibre que em vas deixar. Provaré de tacar amb oli la nostra sang, esbravaré el champagne que encara guardo a la nevera, enterraré els nostres somnis entre els nostres crits.
Crema, mentrestant, llegia les pintades de la porta del lavabo. No entenia com en podien haver tantes si només eren les tres persones que l'usaven. A dalt de tot, just abans del marc, algun artista restret havia escrit:
Em sento tan lluny de tu que aquesta porta no separa ni la meitat del camí en el que t'imagino esperant-me.
Ja veus tu, quina marranada, tots pensant en testicles i posant símbols fàl·lics i aquí un ximplet es dedica a coronar el seu amor entre el perfum d'un lavabo que no es renta des de l'última inspecció de neteja. Caldria que aquest amor fos molt mort per poder sobreviure entre tanta bactèria esbojarrada.
En sortir del lavabo, Crema va demanar una altra birra a Blau. La barra on recolzava els braços mentre esperava la malta fermentada enganxava més que la cola que usen els nanos a l'escola.
-I si li tires una mica de ginebra?
-A la birra?
-No home, no! A la birra no! A la barra! Diuen que és el millor que hi ha per netejar incrustacions del paleolític.
Blau va obrir les dues ampolles de cervesa i en va abocar per sobre de la barra un rajolí.
Les mirades van ser tan expressives que Crema va tornar al seu lloc amb una ampolla a cada mà i les ganes de conversa esgotades.
Mediocre va tancar la seva llibreta i va recordar aquell dia en què tots dos van escriure un poema a quatre mans.
-Podríem tornar a fer-ho... què et sembla?
-Recordes la Marta? La marrana...
-El poema... a quatre mans... sí?
-La marrana ha anat a la feina amb la meva roba. No vull ni pensar qui serà el fill de sa mare que li traurà els meus calçotets abans de fotre-li el xurro.
-La marta? Q fort... i la seva roba? On és?
-A casa, a l'habitació... al costat del meu llit.
-Les passions moren, com s'acaba la vida. I s'acaba la cervesa. En demanem una altra o vols que deixem la pàgina en blanc rere un punt i final?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada