dissabte, 31 de desembre del 2016

Relat del ning-nang

No hi havia una sola nit que no es presentés amb el rímel corregut, sempre amb vestits llampants i sabates altes; encara que no les duia mai posades, les portava penjant de les mans. Baixava per les escales somrient. Ens miràvem als ulls i ja sabíem, en menys d'un segon, si ens havíem de discutir o si ens podríem abraçar. Oh, Marie, podries dir-me el teu nom? Quina ets tu avui? La de les sabates gastades o la del caviar en safata?
I de lluny se senten els petards. Com qui no vol la cosa, els sent tothom. Es trobaran en ambients diferents, amb crits, amb plors, amb joia i cants. Sembla que brilli tot quan ella apareix, sembla que les escales es moguin, sembla que res no sigui el que sembla, perquè en una nit com aquesta tot és com les altres. I el temps demana pas, demana permís per seguir endavant, però res del que pot succeir està escrit, res no pot ser com ha estat planejat.
Els gats surten corrent pel jardí. Les fulles recorden qui va ser i qui serà. Els subjectes es tornen tan el·líptics que ella ja no sap ni a on és, ni qui és, ni què fa. Però de cop i volta, tot torna a girar... una cançó, una copa a la mà, i aquells peus descalços movent-se sobre el gèlid marbre infinit. Caurà? No se sap mai què pot passar entre aquelles parets màgiques i escarpades. Compte amb els graons! Compte amb la vida, que està feta de petits singles mortals! Un altre salt endavant, un altre cop de sort i la cançó ve per acompanyar a tots els presents, siguin cent o siguin dos.
I arribat el moment, com qui viu del passat, treu la paella, agafa un tros metàl·lic gastat, i repeteix les mateixes ximpleries de sempre. Què simple pot resultar ser feliç, què senzilles poden sonar les campanades d'una cullera de fusta i una xapa atrotinada.

Alguns tirarem el raïm com si fos una batalla campal, d'altres s'ompliran la boca tant com podran. Ell plorarà. No podrà fer altra cosa. La tindrà al costat, com sempre, agafant-li els morros amb la mà. Li farà un bes i la sentirà, altre cop, respirar, descalça, amb el vestit mig descordat i aquells ulls petits recordant-li qui l'ha estimat.

dissabte, 10 de desembre del 2016

Relat de secundaris

Immers al mar de petons que no ens vàrem donar mai, submergit als llavis ennuvolats als que no vàrem pujar, s'acaba el temps de restar junts, es moren les hores de contínua eternitat.

Assegut al banc m'espero altre cop compartir amb tu, i amb mi, tots dos plegats, aquell sentiment amagat, aquell rancor inesperat dels qui s'estimen, però s'odien, es reneguen, es deleixen... l'un per l'altre, l'altre per qui sigui i a on sigui. Com dos amants, que no s'estimen, com dos anells, que no s'esperen;  com dos dits, que s'acaricien deixant que les gotes, les gotes plenes de sang, flueixin i pintin la cara, pintin els ulls, ceguin la vista dels qui provaren d'encendre aquella flama inextingible, inacabada, incessant.

Enlairat en els versos de les teves calúmnies, en les paraules que ens van unir, en els soliloquis compartits, començarà un altre amor, una altra passió.
Tu em miraràs, del teu prestatge estant, com el gos abandonat, que no gosa lladrar. Esperaràs la mort, la solitud; qui sap si, molt de temps després, quan la nit sigui fosca i, il·lusionat i desmemoriat, entre tots els meus amors, entre totes les meves històries, t'agafaré de la mà i tornarem a començar.

dijous, 1 de desembre del 2016

Relat de fulles

Amb aquell somriure llunyà, tan proper com l'aigua dient-me adéu entre les mans. Només puc assenyalar la distància del que queda ja enrere, en aquell record tan pròxim com distant.
Uns ulls plens de vida, que em duien a la pista quan sonava la bateria. Unes mans només amb joia, que em rodejaven el clatell quan fumava. Oh, llavis perduts, torneu aquí. Són d'abans i són d'ara, fornits de joventut eterna entre les carícies que ens regalàvem, en aquell àtic arrebossat de fusta. Quina dolçor! Entre tanta innocència carregada de fanfarroneria i d'aventures iniciàtiques.
I ara, remenant el cafè, veig el carrer que queda massa a baix per accedir-hi d'un sol cop. Queda tot a un salt tan gran que no em sento capaç de fer. Seré o no seré sempre i quan aquestes notes em transportin altre cop allà; dins d'aquell diminut llit on, nus, ens abraçàvem i ens sentíem. On els besos no expiraven i els verbs no deixaven mai que el temps importés.

S'ha acabat la frase, com s'acaba l'oració a missa. No hi haurà més ni tu ni jo. Les hores s'ho hauran endut tot i aviat el no-res ens rodejarà ballant amb les fulles que diuen adéu als arbres.