dissabte, 31 de desembre del 2016

Relat del ning-nang

No hi havia una sola nit que no es presentés amb el rímel corregut, sempre amb vestits llampants i sabates altes; encara que no les duia mai posades, les portava penjant de les mans. Baixava per les escales somrient. Ens miràvem als ulls i ja sabíem, en menys d'un segon, si ens havíem de discutir o si ens podríem abraçar. Oh, Marie, podries dir-me el teu nom? Quina ets tu avui? La de les sabates gastades o la del caviar en safata?
I de lluny se senten els petards. Com qui no vol la cosa, els sent tothom. Es trobaran en ambients diferents, amb crits, amb plors, amb joia i cants. Sembla que brilli tot quan ella apareix, sembla que les escales es moguin, sembla que res no sigui el que sembla, perquè en una nit com aquesta tot és com les altres. I el temps demana pas, demana permís per seguir endavant, però res del que pot succeir està escrit, res no pot ser com ha estat planejat.
Els gats surten corrent pel jardí. Les fulles recorden qui va ser i qui serà. Els subjectes es tornen tan el·líptics que ella ja no sap ni a on és, ni qui és, ni què fa. Però de cop i volta, tot torna a girar... una cançó, una copa a la mà, i aquells peus descalços movent-se sobre el gèlid marbre infinit. Caurà? No se sap mai què pot passar entre aquelles parets màgiques i escarpades. Compte amb els graons! Compte amb la vida, que està feta de petits singles mortals! Un altre salt endavant, un altre cop de sort i la cançó ve per acompanyar a tots els presents, siguin cent o siguin dos.
I arribat el moment, com qui viu del passat, treu la paella, agafa un tros metàl·lic gastat, i repeteix les mateixes ximpleries de sempre. Què simple pot resultar ser feliç, què senzilles poden sonar les campanades d'una cullera de fusta i una xapa atrotinada.

Alguns tirarem el raïm com si fos una batalla campal, d'altres s'ompliran la boca tant com podran. Ell plorarà. No podrà fer altra cosa. La tindrà al costat, com sempre, agafant-li els morros amb la mà. Li farà un bes i la sentirà, altre cop, respirar, descalça, amb el vestit mig descordat i aquells ulls petits recordant-li qui l'ha estimat.