dissabte, 29 d’abril de 2017

Relat del 92

L'any 92, jo tenia dotze anys. La meva mare en deuria tenir gairebé cinquanta. Els dos ens teníem l'un a l'altre. Per aquelles dates, jo me l'estimava, però no sabia què volia dir estimar. Ara me l'estimo, però no la tinc per poder-la estimar.
Recordo que vam anar a veure un partit de ping-pong. Eren les olimpíades, tots teníem ganes de participar! De veure els millors, era igual la disciplina, qualsevol esport era una festa. Recordo una cua enorme, la meva mare parlant amb qui sempre ha sigut la meva segona mare, i jo jugant amb el meu fals germà. Crec que al final no vam veure el partit, crec que no vam entrar al poliesportiu on se celebraven aquelles proves; però vam viure de prop l'emoció del moment, les ganes d'entrar i de participar. I és que a casa érem molt de fer aquestes coses, fer i no fer, quedar-se a mitges, però sortir content d'haver passat l'estona.
Ara a vegades la recordo, al meu costat, l'observo i la tinc present com si fos viva. Ella era una esportista, la millor, la campiona. Va sobreviure amb alegria i regals de felicitat la prova més dura de qualsevol competició. Li vam posar una medalla. Bé, al final no li vam posar, però ho volíem fer i ella ho sabia, el que passa és que sempre hem sigut de fer les coses a mitges. 
Ara res no s'acaba, tampoc el seu record. Com som així, no ha desaparegut per sempre, sinó que, com les olimpíades, la seva fugida està inacabada.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Relat de dents

La meva amiga era especialment guapa. Els seus rínxols de color atzabeja queien pels volts de la seva cara amb una alegria que només trobaven competidor en el seu somriure. Els seus ulls em despullaven cada cop que ens creuàvem les mirades. Tenia sempre por de mirar-la fixament, no fos que ella s'adonés dels meus obscurs pensaments. A vegades, però, sorgia en mi una actitud descaradament exagerada i oblidava la vergonya. Era aleshores quan, sense cap mena de por, em quedava mirant com les seves pestanyes obrien camí entre tots dos. Pensava en ella pensant en mi. Me l'imaginava imaginant-me a mi. Una suor freda recorria les meves parts més íntimes, totalment desprotegides. Ella somreia i jo em mirava el meu cos. Anava nu, completament. Ho podia suportar tres segons, no més. Un, dos, tres... i em venia al cap aquella veu baixa i colpidora... Bernice... Bernice... I tot el que ens envoltava a ella i a mi desapareixia. Ella somreia i em mostrava les seves blanques dents, plenes de malícia, de venjança, de superioritat. Em sentia tan esquifit i poca cosa que enrogia i el meu cor s'accelerava fins a fer-me tartamudejar.
-Ber... Ber...
-Calla! -Em deia ella. I tornava a somriure.
En aquest punt la resta de l'ambient apareixia net i clar. I ella marxava de l'escena. No podia fer res per retenir-la, perquè no tenia forces per a res. Era un simple ninot diminut. Amb prou feines baixava de la cadira on era. Passaven uns quants segons i recuperava, gràcies al soroll de fons de la vida normal, la meva estatura i la meva valentia.
Els dies van passar de forma natural, entre l'hivern i l'estiu els nostres cossos es van fondre en un. No recordo quan va ser, però la sensació que vaig tenir en ser dins seu em va evocar  a la primera vegada que vaig anar de caça. Aquell ocell a dalt de tot, volant lliure, piulant, movent les ales amb llibertat, buscant la seva família... Aquella au feliç es tornaria carn morta amb un simple tret. Un tret sec, fort, concís. I després, un cos nu, com si fos roba estesa, a voluntat del vent.
Vaig prendre-la suaument i la vaig guardar on tocava. Esperava que ningú no la trobés a faltar, ningú menys jo, és clar. Ja que jo sí que la pregava cada dia. No havia sigut mai un fervent seguidor de les històries de la creu. Creia en Freud i en Baudelaire, però els dies posteriors a l'acte d'unió, vaig iniciar-me en els temes bíblics com ho haurien fet els antics escolanets que sabien dels seus pecats. De nit, quan la meva cambra era obscura, encenia una espelma i llegia a la vora de la flama aquell llibre blau, ple de ràbia i de dolor. Aquell llibre de la creu gravada, que un dia em posarien sota la mà per fer-me parlar.
Un any va passar des del moment més feliç i trist de les nostres vides. Un any ple d'ella en mi, però sense mi en ella. Li parlava abans d'anar a dormir, conscient de què segurament mai no obtindria cap resposta que em satisfés. Va ser aleshores, en plena festivitat de roses, quan li vaig deixar anar:
-No he vist en tu més altres dents que aquelles amb les que em vaig començar a fer un collaret el dia de Sant Jordi.
Després, li vaig acariciar la mandíbula. S’havia aprimat molt, moltíssim. Recordo que no era una noia del tot prima quan me'n vaig enamorar. Tampoc era grassa, però la seva cara lluïa unes galtes carnoses i els seus malucs eren atractius i prominents, coberts d'alegria femenina. En canvi, la seva presència, 365 dies després, era radicalment diferent. Al veure-la cada dia al meu costat m'havia acostumat plenament al seu canvi. Gairebé ni me'n vaig adonar. Els seus ulls ara eren grans i profunds. El seu cabell, inexistent. La seva boca no es movia, ni tan sols quan jo m'imaginava que parlava.
Al seu darrere, una pissarra, on abans jo hi escrivia els esquemes de les meves novel·les, reflectia, al reflex de la flama de l'espelma, uns números inintel·ligibles per qualsevol que no visqués amb ella i amb mi. Semblava el dibuix que els presos graven a les parets, amb palets agrupats d'onze en onze. Amb números a sota de cada acotació. Amb una divisió escrita a dalt de tot. Tres-cents seixanta cinc dividit entre trenta dos.
El resultat no era enter. I això em preocupava seriosament.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017: Insensible!

Aquest Sant Jordi passa per la paradeta d'Stonberg!

Si véns el diumenge de 10:30 a 11:30 podrem saludar-nos i desitjar-nos bona diada.

I de pas pots comprar l'Insensible!

Recorda: Passeig de Gràcia, 82.

Bona diada!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.
Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.
El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.
Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.
Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

dissabte, 18 de març de 2017

Relat de metàl·lics

Sota un sol primaveral, el matí es presentava desconcertant per la Marta. Des de la seva finestra explorava els animals moribunds que s'arrossegaven per l'empedrat de la ciutat. Aquesta nit ha sigut dura, es deia. A la vorera de davant uns nois saltaven per sobre dels bancs i molestaven a unes senyores grans. A tocar del semàfor, un avi s'ho mirava tot amb un posat seriós. A saber què es deuen haver pres, es preguntava per dins.  A sota de casa de la Marta, dos joves seien a la terrassa del bar. Les cadires metàl·liques, aquestes que fan tant mal a l'esquena, eren trons reials on dos reis es prometien amor etern.
Ella lluïa les cames tant com podia, gràcies a una minifaldilla que, per qüestions inexplicables, tenia ajustada gairebé al melic. Ell tenia les mans llargues i investigava tots els camins que el destí li oferia. Si no fos per l'olor a alcohol que desprenien els seus cabells, el cambrer juraria que feia un mes que aquell xicot no es dutxava. A sobre de la taula, dos gots de tub buits, el gel encara desfent-se al voltant d'un cítric. Ni rastre de mòbils ni de xarxes socials.
Dos ulls connectats amb dos més, quatre ulls clucs gairebé a punt de tancar-se, dient-s'ho tot i més. Llavis secs de tant besar-se. Mans gastades de tant tocar-se. Cossos demanant, per favor, anar al llit per poder dormir fins l'endemà. 

dissabte, 11 de març de 2017

Relat de simpatia

Tenia la pell tan gastada que, quan seia, els ossos s'enganxaven a la cadira. Viatjava amb gasolina cremada sobre les seves sabates destrossades. Era culpable, era vida i era mort desesperada. Arrossegant-se pel terra de matinada, el seu lloc era un banc desmanegat del mig de la plaça quan arribava el migdia.
Un dimarts, 15 de juliol, quan la suor de la pell li cremava el cor, la va veure passar, va fer un gest, va allargar la mà. Va tenir-la a tocar, a menys d'un pam de sentir altra vegada la seva calor, però no es pot ser brau si s'ha sigut massa salvatge.
Va ser aleshores quan, enfonsat en el pou més profund de la seva vida, va tocar fons. L'havia tingut tan a prop que va poder viatjar enrere per no tornar mai més endavant. Allà, entre els mil quilòmetres que hi ha al pretèrit, estava ell. En aquella habitació obscura, tenebrosa, feta per no obrir mai les finestres,  s'havien colat massa ocells per fer-hi niu.
Assegut al terra, la contemplava ballant al ritme dels Stones. La música rebotava per les parets i retronava dins seu, la falta de mobles n'era la culpable. Una espelma il·luminava l'acció, una espelma amb la cera exhaurida fins a la meitat.
Porta'm amb tu, deixa que vingui a través dels tambors, vull conèixer Jesús plorant. Vull netejar-me les mans i saludar-te aquesta nit. S'acabaran els misteris i navegarem per les vermelles venes que ens beneeixen. Passa'm la goma, pressiona aquí i deixa'm presentar-me. Sóc com tu, sóc com ell, no porto cua, però ja me la deixaràs. Si vols saber el meu nom, allarga aquesta agulla, permet que sigui meva.
A ella no li calia roba per ballar, ni tan sols públic per ser adorada. Esvelta i blanca, el seu cos lluïa movent-se totalment nua sobre aquell terra de ciment. Feia dies que no es rentava els cabells, ja mostraven el color de les mines del seu pare. No duia joies, ni collars, ni tampoc cap anell daurat; tot i tenir el llaç més fort allà davant seu, assegut, amb el braç estirat i entrant a l'autopista de l'infern.
En altres èpoques aquella trobada hauria acabat bé. En altres temps els nois els haguessin recollit i els haurien portat a casa, cadascú a la seva. Haurien vomitat al costat del llit i tot temps hauria conegut el futur. Però aquella cita va ser com la de Dante, com la dels Stones, per etapes i mirant-se als ulls.
Encantat de conèixer-te, deixa'm que torni altre cop al principi, on el final es troba al banc desmanegat de la plaça de la ciutat. Deixa'm veure't altre cop a un pam de mi, movent la cintura i girant la cara per no mirar-me als ulls. Sé que vas notar el meu alè, el meu últim sospir escapant-se del meu cos per darrera vegada. Ho sé, perquè quan jo ja no hi era, una suor freda va recórrer la teva pell. 

diumenge, 5 de març de 2017

Relat de renyines

No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a dir-me res.
No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un no ha trobat mai.
Diuen que els professors de música toquen millor el piano que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes. Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no havien sentit mai, no coneixen a ningú.
Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol pujar.
Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me, estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca, massa vegades l'han intentat silenciar.
Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts llavis plens de punts de creu?

Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens renyin.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Relat de podats

Arbres podats,
arbres que poden posar tristos
els homes feliços.
Arbres que, nus, despullats,
sense cap altre abric que la seva nuesa,
sense cap altre esperit que la seva essència,
es tornen violents, exigents, agressius.

Són ells i, quan els mirem,
som nosaltres.
Miralls de fusta sense braços,
ni mans, ni ulls, ni ungles.
Pells d'escorça sense pèls,
ni grans, ni porus.

I malgrat tot, continuen allí,
davant nostre,
esperant els nostres passeigs,
les nostres caminades;
aquelles estones asseguts als bancs,
parlant, mirant, respirant,
sense fer res ni esperant fer res.
Som ells, fins i tot quan no hi som,
perquè tornen a créixer, tornen a vèncer.

Canten al pas del vent,
xiulen els secrets dels amants
que han gravat els seus noms,
xiuxiuegen els rumors dels casats,
que han abandonat els seus cors.

Allí continuen, els arbres florits
que han il·luminat les nostra ciutat perduda.

dissabte, 28 de gener de 2017

Relat de cels

He vist un home dalt del turó. L'he vist i he sortit corrents. Fa tant de temps que no sento curiositat pel que passa allà dalt que tot em fa por. Recordo, anys enrere, quan els veia sortir amb les seves vestimentes negres, m'amagava i buscava la drecera més secreta per poder-m'hi acostar. Els observava i delia per saber-ne més del que podia conèixer.
Avui la tarda era fosca, obscura com la negror de la nit de lluna nova. No podia veure més enllà del que il·luminava la meva aura i, tot i això, l'he pogut observar allà dalt, amb la seva figura immòbil, mirant cap a algun lloc que prefereixo no saber quin era. La seva silueta s'ha il·luminat com sempre, amb colors fluorescents i llampants. L'exposició ha durat poc, perquè tal i com l'he vist he sortit corrents.
Ara fa una estona que estic aquí, a la porxada de casa meva, estirat a terra i fumant una cigarreta. Crec que és la última, hauré de revisar si em queda res a dins de casa. Quan pugui obrir la porta, és clar, perquè no recordo on he deixat les claus i, al sortir, he tancat a pany i forrellat. Davant meu unes formigues passegen sense ni tan sols mirar-me. Sóc un apèndix del seu món, no sóc res. Les veig bé quan acosto la cigarreta després d'inhalar ben fort. Ho faig i quan el paper és roent a vegades se m'escapa la mà i, per culpa de la meva tremolor, les cremo, les incinero. Moren i les companyes surten corrents. No sé pas a on van, ni tampoc m'importa massa, no podria seguir-les, tot és fosc i elles són diminutes.
Els pantalons els tinc tan ajustats a les cames que em costa moure'm, però m'agrada girar-me boca amunt i mirar el cel. M'imagino que veig les estrelles com abans, quan apareixien per endur-me en aquells viatges celestials en els que ningú podia seguir-me. Les veia tan a prop meu, com brillaven! Blanques i lluents, sense cap forma en concreta, adquirien una fastuositat majestuosa. Jugava a allargar la mà i tocar-les. No em creureu, però podia fer-ho. Després, un cop les tenia a la mà, les prenia amb força i estirava el braç. No delia per fer-les baixar, sinó que buscava i aconseguia pujar cap a elles.
Fa tant de temps de tot això que no entenc com ho puc recordar. A algun lloc hauré posat les claus. A les butxaques no tinc res més que el paquet de tabac, i pel que veig està buit. Hauria d'anar a l'estanc a comprar-ne, però el camí és com el laberint aquell en el que anava amb les meves amigues quan era infant. Recordo com em cridaven a través del boix i jo desesperava. Em tornava boig i l'intentava travessar, car tot allò que ens crea un estat de disconformitat necessita d'una solució conforme.
He provat de ser honest, tan honest com podia ser algú de la meva edat. Ja no recordo ni quants anys tinc, però podria dir-vos quins vestits duien les germanes Pérez el dia del seu catorzè aniversari. Vam ballar tanta estona que els nostres pares van acabar dormits al sofà. Els seus vestits s'aixecaven quan ballaven i jo al·lucinava. No havia vist mai res d'igual. Elles se'n van adonar i, tal i com ha fet tothom a la meva vida, es van aprofitar de mi. Em van tancar a la seva habitació i em van seduir les dues a la vegada. Vam aprendre tots tres a la vegada. Després ja no em van dir res mai més. Tots els companys de l'escola em deien coses maques, però jo només volia que me les diguessin elles.

Deuen ser ja les deu i segueixo estirat a terra. La vida és un rellotge de sorra ple de forats.

Relat d'equilibris

El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda, els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.
Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.
El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.

divendres, 27 de gener de 2017

Relat de soldats

Sento que les paraules d'ells no són ja meves. Sento que tot el que he dit ha sigut esborrat.
Algun dia vindran en helicòpter i ens haurem d'amagar, però nosaltres seguirem allà, a l'autopista perduda on es reparteix el pa, com ens va ensenyar el bell Joad.
Seguirem el seu olfacte per saber on jaure i on poder descansar. No gosarem que els cridin ni que els jutgin sense educar. No voldrem que ningú no els maltracti perquè per ells ho farem tot. I quan aquella gran pedra caigui sobre els seus caps, l'autopista tornarà a ser grisa i amb la línia infinita blanca lluint intermitent.
Seguirem tacant-nos de guix blanc, endormiscats però amb el so de la guitarra entre les cames. Hi ha un lloc on podrem descansar, se sentiran els crits dels adolescents aprenent a ser lliures, i tu, mare, els podràs mirar a la cara i em veuràs a mi. Mira'ls dins d'aquelles pupil·les obertes i encuriosides, i per cada un que aixequi la mà, per cada un que vulgui ser algú demà, per aquells que desitgin ser persones i no animals, nosaltres sortirem amb les nostres bíblies blaves i repartirem amor en lletres.

dissabte, 14 de gener de 2017

Relat de fam

Feia dies que seia a la mateixa vorera del carrer Borrell. Feia setmanes que duia les mateixes sabates, xopes i trencades. Bon nadal, bon dia tingui, que la sort sigui amb vostè. Paraules circulant en un sentit i que no acaben de tenir-ne cap. De lletres no menja l'home. Però Siddharta proclamava el dejú, i aquell home necessitava pa.
La fe es perd quan entre les dents no tens ni una engruna del que has menjat. Lluïsa, si us plau, us ha sobrat res? No, potser demà. Mira, allà. Hi ha gats llepant el terra, potser a algú se li ha caigut el pollastre de camí a casa l'àvia.
Arrossegant-se com un gos, amb els pels bruts i els cabells enganxifosos, les llambordes són pistes d'asfalt on corren els homes com tu i com ell, com jo; sols, abandonats. Però en el trist pecat pel que Jesús ens ha castigat, hi trobo l'esperança, la fe, la bonaventura que em vindrà. Al fons de tot, més enllà d'aquells felins afamats, més enllà d'aquell suc gallinaci escampat; hi ets tu, o el teu record. Et veig, caminant, tan bella i tan dolenta com sempre. Em mires abans de creuar el carrer i no esperes que sigui el teu torn, no esperes ni tan sols que et donin pas. Tot és teu i jo segueixo veien-te allà, com aquell dia; com aquell maleït dia en el que el vent se't va emportar.
Et desitjo, et desitjo tant que no em cal menjar, ni vestir-me, ni sadollar els meus anhels. Et veig, et necessito... tan dolenta i tan furiosa, com sempre, abans i ara; en el record i en la necessitat. 

dijous, 5 de gener de 2017

Relat d'homenots

Restava dempeus, recolzada a una de les columnes de fusta que omplien aquell garatge. Duia els cabells recollits, però per davant de la cara en sortien uns quants, tapant-li un xic la mirada. Els seus ulls verds feien el possible per veure entre el negre carbó de la seva cabellera. Aquests eren tan llargs que arribaven fins més a baix dels molsuts llavis que precedien el mentó triangulat.
De la cua en penjava una rosa de roba. No era una rosa molt ben feta, però el seu color vermell, d'un roig intens, destacava suficientment perquè els homes no gosessin mirar-la als pits a la primera mirada.
Al seu voltant, una fila d'homenots, tots ells ben forçuts i amb els músculs inflats, feien cercles pausadament. Eren voltors mirant la seva presa, però ella no tenia por ni temia res. La paüra és pels qui poden perdre res, ella ja no tenia res a perdre. Se sentia segura i els menyspreava sense que el seu cor s'afligís. Seguia dempeus per molt que els animalons de dos peus se li acostessin. Seguia amb la mateixa posició i ni tan sols no es preocupava quan algun d'ells allargava la mà per tocar-li la cintura.
Duia poca roba, només un parell de teles semitransparents que li cobrien els pits i la cintura. Un cinturó gastat envoltava els seus canells. No podia moure els braços. I tot i que podria moure les cames, ni corria, ni les feia servir per defensar-se.

Quan les bestioles van acabar amb ella, van sortir d'aquell garatge rient i abraçant-se. Quan les ànimes van caure en el fons del pou, ella s'assegué com va poder. Un toll de sang li feia de cadira. El silenci és fred, però agraït quan ha passat la calma. No passis gana, no tinguis mai fam; aleshores podràs pensar i no dependràs dels altres, va repetir-se dues vegades en veu baixa. Després, va tancar els ulls i va esperar sense ganes d'esperar res.