divendres, 15 de desembre de 2017

Relat de vagons

Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.
Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.
No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de cridar quan no és necessari.
Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o, fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha agafat, és ple de bacteris! Quin porc!
En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona, any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.
Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.


dimarts, 12 de desembre de 2017

Relat d'actors

És només poesia, són només versos. L'escenari cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se. Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes de la poesia bruta.
Allà, catapultats per la sang del cos esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que esdevenen el seu públic fidel.
Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges. 

dissabte, 9 de desembre de 2017

Relat de meteors

La mort adverteix: Escolta els cavalls cavalcant per sobre la terra erma. Escolta els cops del ferro rompent la sorra dura. 

Allà dalt, la lluna il·lumina el seu pas entre la trista esperança d'un riu que segueix sec. Els mosquits colpegen la pell dura dels genets. L'aire du la pols entre caravanes de trens plens de morts que resen per viure. 

L'home de palla pren una caixa de fusta, de fusta corcada. La situa al bell mig del desert i inicia el càntic dels càntics. De la sang, del bon beure, del destí i de la humanitat. De tot en parla i de tot calla.

Dalt de l'altar,  es treu el barret. Se'l treu i admira el raig de llum que obceca els seus ulls. Aviat es queda cec. Tan d'hora com se n'adona, no hi veu. Es col·loca altre cop el seu barret i comença a caminar, sense saber on anar, sense saber per què ho fa.

Si us plau, cremeu-li les mans, criden els salvatges que corren amb les mans lligades. Si us plau, enceneu-li el cor i que la palla sigui ja mai més daurada! Els homes-animal, els que no poden moure els braços, però sí les cames, el rodegen, l'escridassen, l'insulten i el condemnen per sempre més. Hi has vist massa amb aquests ulls pecadors, has vist el que no hauries de veure.

Gasolina fresca sota els peus, abocada a cops de coça. Benzina que crema a prop dels talons, talons que fugen per sempre més. I enllà, el bram llunyà de la gentada-animal, no se sent tan fort com la mort que, copa en mà, dictamina "Aquella llum no és pas la llum del dia; és algun meteor que exhala el sol perquè et faci de torxa aquesta nit".

divendres, 8 de desembre de 2017

Relat de la mort va de blanc

La mort va de blanc

Per estudiar un poema, somriu; per llegir-lo, viu.
Viu abans que la mort vingui a buscar-te,
viu abans que de la foscor se'n faci un arbre.

Dels fils rossos en farem cabdills,
desfilarem els pijames de diumenge,
els que s'arrosseguen entre llibres
i apunts de tinta borrosa.

D'Alícia a March,
de Ferrater a desembre sense neu,
Dylan grinyola la seva harmònica
i les caravanes tornen cansades
i grogues.

No cal estufa, ni grisa ni negra,
no cal llar ni tremolor,
només una paraula,
un vers agosarat,
curt i afilat.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Relat de neveres

Marca blanca d’un supermercat conegut. Gris platejat, amb marcs d’acer cromat. Pantalles indicadores de temperatura apagades. La nevera resta tombada al xamfrà que uneix Campo Sagrado amb Ronda Sant Pau. Des què van començar les obres a la plaça Folch i Torres, els rodamons tenen un nou lloc de trobada. Vint-i-quatre hores al dia en funcionament, aquest hotel permet l’entrada i sortida lliure, fet que agraeixen els seus hostes, que odien les normes imposades per estranys.
Reivik és el gestor dels espais, si vols saber quina serà la teva cadira o quin arbust tindràs per fer les teves necessitats, caldrà que t’adrecis a ell. I, consell, fes-ho de bones maneres. És un bon home, però si li entres sense educació tindràs vetat el pas pel barri. Se’l reconeix a simple vista per la seva característica indumentària, xandall i un buf posat al cap, com si fos una gorra, per tal de recollir-se els seus llargs cabells negres.
Markus fa tres anys que viu a prop de Reivik, ja han passat per diferents assentaments de la ciutat, alguns de ben bonics, altres plens de merda, literal. Després de tant de temps segueixen desconfiant l’un de l’altre, però a simple vista qualsevol diria que són fins i tot germans. La nevera és propietat de Markus, li va guanyar a un rus fa cosa de dos mesos. Va ser una tarda de setembre, en ple apogeu de juguesques i discussions banals envoltades de brics de vi barat. La jugada va ser mestre, recordada per tots els companys d’hotel, Markus va enredar el seu contrincant en un a aposta segura que tenia a veure amb Reivik. El pobre rus no sabia que ambdós es coneixien i van poder-li fotre el pèl i, de pas, algunes de les seves propietats, com la desitjada nevera.
El cert és que al principi no sabien què fer amb ella. Lupus, un senegalès que fa anys va perdre la poca cordura que li quedava, gairebé la trenca volent-la usar de trineu per la vorera. Per sort, Miriam i les princeses van aconseguir que baixés del burro i, també, de la nevera, sense enfadar-se. Al cap de pocs dies, Markus es va llevar amb un mal de cos infernal, la nit havia estat molt freda i tenia les parpelles congelades. Al primer raig de sol va haver de beure’s dos glops d’un beuratge rar que rondava pels seus peus, i que ningú s’havia atrevit a provar. Aquest fet va despertar-li quelcom interior, un pensament que ara és el seu llit. 
Quan les botigues tanquen i el benziner marxa del seu lloc, quan els nens ja no passegen per la ciutat i els pares els canten quatre xorrades perquè dormin, quan els que no tenen llar comencen les seves reunions alcohòliques per passar la gèlida nit; Markus prepara el seu llit, un llit que havia guardat ous, llet, mantega i, qui sap, potser algun cos mort d’un animal de granja.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Relat d'elles, vives!

Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.
Recordo quan era petit, els crits venien de lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.
De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram. Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses. Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les reixes del pas a les cloaques.
Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.
Un braç que s'estira, unes cames mullades, un cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona. Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps, trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.
Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.

Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!

dissabte, 4 de novembre de 2017

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.
Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.
Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.

divendres, 3 de novembre de 2017

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.
-Jo no els veig.
-No portes les meves ulleres.
-Deixa-me-les, si us plau.
-Aquí les tens.
-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.
Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.
-Perdona? Què vols dir?
-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.
-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...
Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...
-Ep, què vols fer? No t'entenc...
-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.
-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?
-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.
-Home... vols dir?
-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.
-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...
-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!
-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.
-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.
Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.
Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.
En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.
Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.
El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.
El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.
Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Relat de Hallows

Litres i litres de gasolina. Gasolina cremant i llops udolant. L'encenedor a punt i un dit tremolós. Aviat cremaran les ànimes corruptes. Aviat s'encendran els cors podrits. Un tros de fusta per clavar entre pit i pit. Germans i germanes plorant. La mama resant. El rosari no serà prou gran: Caldrà més d'una creu. una creu llarga i dura. Tot de capellans baixant pel poble amb els seus vestits de vellut. Tot de monjos cridant ben fort. Busquen el culpable de seixanta crims. Cerquen el més gran dels pecadors. El volen encès en flames. El desitgen ben mort. Clavat amb claus de ferro rovellat. Apuntalat al més alt del pal corcat. Sonaran les campanes. Sonaran desafinades. Sonaran amb tanta força que el poble seguirà els amos i callarà fins veure el seu home mort.
Restaré a la muntanya de davant. Esperaré mirant com prepareu el convit. Guardaré les meves forces i quan ja estigueu embriagats i col·locats, pujaré des de l'infern per rescatar el més gran dels pecadors. Me l'enduré ben lluny. El protegiré i seguirem servint l'entrada del riu.
El dia que moriu. El dia que digueu adéu als vostres pensant en un cel ben clar i net. El dia del vostre judici final, no patiu, allà serem ell i jo, sota el fang més brut.

Relat d’orient

Sigues el meu cor, quan l’estrella cau del cel. La mar recollirà la pols. Sé que tot allò que es veurà mai no serà meu. Sóc un criminal, un presoner, un atracador obsessionat amb la teva mirada.
Just una altra paraula, just una més, i les estrelles es posaran geloses. La memòria és llarga i l’univers infinit. Qui sap? Potser allà on els rius i els elefants parlen sols, algú ha parlat dins teu. Si te l’escoltes ja saps què passarà; si no ho fas, allà seguirà.
Diuen que les reixes serveixen per apartar els criminals, però a vegades només provoquen que s’instal·lin dins teu fins l’eternitat.
Unes cadenes, si us plau. Una bola de ferro ben gran i un vestit a ratlles per mi. Ho demano avui i demà. Esperant la veu interior que escoltaràs, seguiré aquí, davant la brisa del mar que ve d’orient.
Si et banyes amb aigua purificada, aquella que neteja les mans i el cor, recorda demanar un desig que et porti cent anys endavant. Cent o dos cents, o un miler. Veuràs si el cor segueix igual, bategant entre ossos morts i buits, o si haurà estat robat a mitjanit. 
Núvols i persianes passatgeres per un sol que eix a l’interior. Qualsevol dia poden tornar les cançons si algú les vol escoltar.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Relat dels suspensius

“Salta, salta!”. La veu era insistent i rebotava dins del meu cap com una pilota de ping-pong. Sabia que havia de saltar, que havia arribat fins allà per fer aquell pas tan anhelat. Però la distància que veia a sota dels meus peus era molta, massa. La valentia no es gradua pels actes, sinó per les percepcions. L’aire em tocava la cara com una petita carícia continuada. En un altre moment m’hauria pensat que era la brisa saludant-me, però era impossible. Feia ja massa temps que la brisa s’havia oblidat de mi.
La cornisa era forta, per molt que mogués els peus lentament cap a un costat, resistia i no queia ni un trosset de pedra. Per fi vaig poder-me asseure en un sortint que deuria tenir alguna funció arquitectònica. Una funció que jo desconeixia, clar. Amb el cul a sobre d’aquell roc, els peus em penjaven cap avall. Vaig recordar aleshores el rellotge que mon pare tenia a casa de la meva àvia. Era un rellotge gran, de peu. Estava fet de fusta, amb unes decoracions de tipus victorià. La fusta era envernissada, naturalment, i els detalls interiors eren d’or. Aquell rellotge deuria haver costat un ronyó. El cas és que quan jo era petit, a vegades veia com mon pare l’obria -com si fos un armari- i el tocava per dins. Era aleshores quan em quedava observant el pèndul, que es movia amb una elegància hipnòtica. Es tracta d’aquell moviment que les persones usem per enamorar els altres, persistent. La resta del món s’oblida, s’esfuma, i nosaltres mirem només el nostre atractiu pèndul.
Portava unes bambes New Balance que m’havia comprat feia una setmana, no eren gran cosa, però les vaig triar per la seva discreció. En tot cas, a dalt de tot d’un edifici de nou plantes, eren encara més discretes. No sé com es deurien veure des del carrer, però segur que no es podria observar cap dels detalls que lluïen gràcies a la feina del seu dissenyador. Samarreta negra, mitjons foscos i texans grisos. Els cabells arreglats i ulleres de sol. M’havia deixat el mòbil a casa, no duia cartera i les claus em penjaven d’un ganxo que duia als pantalons.
Si no fos perquè em volia tirar de dalt a baix, aquell hauria estat un moment perfecte per veure tota la ciutat. Aquell terrat era esplèndid. Quan no tenia idees suïcides tot sovint pujava per veure el paisatge urbà. Fins i tot es veia el mar. I les muntanyes. I les grans obres arquitectòniques que tant enamoraven els japonesos. I la foscor dels dies grisos que m’envoltaven. I els núvols que feia setmanes que s’havien instal·lat sobre meu. I la pluja persistent de la que cap paraigua em protegia. I els trons nocturns que ressonaven més fort cada nit. I el gel que em feia relliscar cada matí. I la humitat enganxada al cos de tan plorar.
Res havia d’ocórrer, res havia de ser. Un pas i el verb s’acabava. Un petit salt i a la frase se li posaven punts suspensius.

Relat de veloços

Núvol gris entre lletres rares. Sona una música estrangera. Sona com sonaven les pedres caient sobre  Ulisses al pas pel riu.
Salvatge és la reacció, furiosa l’aventura, llunyà el destí... per on s’escapa de la rutina.

La finestra oberta dels anhels robats es tancarà preventivament, com si les valles a ras de terra poguessin segar cames lliures i veloces.

Ho faran una vegada i una altra, instint en matèria morta, com forat d’absorció que nega el furt de la vida.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Relat de geni

Mirada amagada
d’una infinita amargor.
Anys sota l’ombra
feta la llum penúria.

Soledat d’amics,
tristesa de pares,
sequedat d’amor.

Crits del silenci
que la llar no pot donar.
Petites casetes
on no es pot cuinar. 

Mà robada, mà que roba.
Adorm la mà dins de la butxaca.
No la treguis, si no vols,
les ferides són vergonya dels altres
alienes als teus feus.

Puja a la taula,
crida ben fort,
vull veure el somriure
d’aquest llavi tort.

Al final, de la nit en farem dia d’alegria,
la por escamparà
amb aquest gest d’inseguretat;
per fi, per fi...

Seràs lliure.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.
A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.