diumenge, 20 d’agost de 2017

Relat de casualitats

Somnio tant que els somnis se’m trenquen. Aleshores el Buda es presenta i em dóna una rosa. El vent li treu unes fulles i em quedo només amb el calze.
Podries parlar, podries dir-me res, però no ho faràs, i seguiré escoltant el silenci de la brisa muda i dura. Sense estams no creixeran més roses, sense un roser florit no hi haurà jardí. A mesura que el temps passa, el jardí deu créixer a alguna altra casa. No tinc jardí, no tinc casa; hauria de mudar de somnis. Malgrat tot, em poso uns mitjons grocs i segueixo el voral cap a la platja. Qui sap si allà veuré el sol amagant-se darrere les onades.
La sorra se m’escapa entre els dits dels peus, no veig la meva rosa. Què estúpid! Només els somiatruites creuen en les casualitats. I ara, per creure en absurdes ocasions casuals, torno a estar amb la rosa sense pètals, amb el Buda sense temple, amb el cor sense brisa.

Relat de Barcelona

Correré pels teus carrerons, els que em vas prestar per provar l’aigua de València, els que em vas regalar per caure mig mort sobre l’asfalt. Ho faré com el dia que em vas acollir, enfilat a dalt del carrer més alt, al costat d’un parc on jugàvem a pilota i ara hem de pagar per fer-lo nostre.
Seràs meva, com sempre has estat de tots; dels que dormen al carrer i tenen por de mirar als ulls, dels que entren acompanyats de grums vestits de gris, dels que obren a les sis i dels que a les sis ja treballen.
Trepitjaré el teu asfalt amb força, gastant la llamborda florejada que m’enamora. Saltaré pels bancs que ens han robat els alcaldes d’esmoquin i el sector privat. 
Fumaré d’amagat al costat dels avis que reneguen dels nous veïns, un Ducados mig mullat, d’aquesta pluja que no ve mai i quan ve causa tants estralls.
Em beuré aquesta birra tan nostra que es fa a un centenar de quilòmetres d’aquí; me la beuré sol o en companyia, dependrà de la sort de parlar amb qualsevol desconegut, dependrà de si portaré un llibre sota el braç.
Sant Antoni i el Raval, dos encants purs que a poc a poc tornen a mudar, no serà ni la primera ni l’última vegada, per molt que els voltors ens l’omplin de pisos buits. La Gràcia isolada, que cada cop s’acosta més a la moneda de la Diagonal més cara. La Barceloneta del furt i la mariscada, no me la traurà ningú i tothom se l’endurà; allí seguiré esperant el somriure del iaio del bigoti ple de cervesa, el turista de tors nu i la cambrera enfadada. Bogatell és la meva platja, amb la seva aigua que em recorda la meva mare. 
De Zona Franca a Pedralbes, de la Meridiana a Les corts; Barcelona crida perquè el silenci de matinada és dur. Seran les tres i començaran els cants dels joves que es mouen del Paral·lel. Arribaran les cinc i la Gran Via donarà esmorzar als amants més soferts.
Quan el sol surti per La llotja creuaré les Rambles que ens han tacat, altra vegada, per tornar-la a netejar amb la nostra Pau.
No tindré por, ni ara ni mai; perquè tot el que m’has donat és l’acollida d’una mare que obre els braços als seus fills, vagin tapats amb vel o mig despullats i les butxaques plenes.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Relat d'humit

Olor de color lila, gust de record cremat. Ryan Adams cantant al presoner de l'amor. Gotes seques lliscant per una pell gastada. Aviat la catifa tindrà tanta pols que ningú no la voldrà usar. Però ell segueix allà, operant tots els cossos que els infermers li entren a la sala. És una persona màquina, no sent res per aquells membres mutilats, per aquells homes i dones que arriben trepitjant el llindar de la mort. Bisturí, tisores, cosir i cosir. Un altre dia que passa igual, què pot fer ell? Què puc fer jo? Què succeirà si les peces surten del taulell?
La dama avança pel lateral, compte amb la torre, jugada perillosa; però el cirurgià és impecable. No hi haurà cap cor que pugui amb ell. Ni tan sols el cor mullat, amarat, xop, ofegat d'aigua, el cor que no li duen mai a la seva sala.
Gira les agulles del rellotges el dit, usa la mà per fer-les descomptar. Els núvols van enrere i l'aigua puja riu amunt. Fa molt de temps, quan ell era un aprenent, quan tot just començava a operar, un tren va aturar-se davant de l'hospital. Era un tren gairebé buit, vell, amb les cadires de cuir gastades i les llums del sostre fluorescents, moltes de les quals ni funcionaven. Tanta era la il·lusió per operar que no va aturar-se ni un segon per veure si el cos que treien del tren duia el cor a dins. Aleshores, a mitjanit, amb una rapidesa excepcional i una tècnica acadèmica fantàstica, va operar les dues cames, la mà esquerra, la cella i el pòmul del costat dret i part del llavi inferior. Va deixar aquell cos perfecte, tenia tan bon aspecte que va recomanar als infermers que l'enviessin cap a casa directament. Així ho van fer.
El tren va marxar. El cor de l'home també. Plovia. El vagó va perdre la capota per culpa del vent, però no va descarrilar, senzillament va desaparèixer horitzó enllà.
Un mes més tard, mentre operava un nen, l’anestèsia va deixar de fer-li efecte i el menut va obrir els ulls. Lluny d'espantar-se, el doctor va mirar les seves grans pupil·les i no va dir res. En el centre d'elles es veia un cor mullat, amarat, xop; que encara feia ressonar suaument els seus batecs. 
El dit índex torna a girar les agulles, però les col·loca al seu lloc, horari d'estiu; posició d'operació, bisturí... tall i sang. Un peó s'ha menjat un cavall. Són poques les fitxes que queden. Per algun lloc deu caure rodolant el cor humit. Ell sent els cops que dóna per sortir del seu amagatall. Ell ho sent tot, però fa veure que no sent res. 

La partida continua...

diumenge, 13 d’agost de 2017

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.
Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 
Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.
L'espai entremig és cada cop més gran.
L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.
I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Relat de l'espera

El nen no deu tenir ni tres anys. Juga amb una ampolla d'aigua que la seva mare li ha donat. Durant uns segons juga al costat d'ella, després, cansat de fer sempre el mateix, dona voltes al voltant de les cadires on estan la mare i la tieta. Ambdues porten un vel, tot i que una d'elles el porta mal posat i se li poden veure una mica el tipus de cabells que amaga dins de la seva roba protectora. Com no estan assegudes just una al costat de l'altra, sinó que resten en files diferents, per parlar entre elles cal que una de les dues es mogui i inclini el cos. Com és una posició incòmode, es recolze el cap amb el braç. 
Un parell de vegades, la que està inclinada, s'ha girat del tot, mirant cap a mi. Hem coincidit en les mirades només dos cops, però potser ho ha fet més dues voltes. Per mi, ella no es guapa, però potser els seus cànons són diferents als meus. To i el poc atractiu que li trobo, m'agrada mirar-la, té una cara molt noble, sembla bona persona. 
Quan no la miro a ella, giro el cap a la dreta. Un grup de noies joves esperen a les seves cadires. Una d'elles és guapa, però no prou com perquè jo comenci a tenir fantasies amb ella. Les veig xerrar i riure i aleshores recordo una amiga. No sé per què però em ve al cap molt sovint el seu record. Penso què estarà fent, si serà feliç, si encara em recordarà, si haurà aconseguit superar totes aquelles coses que li causaven neguit.

I a poc a poc la vida a l'aeroport em transporta, com les orenetes s'enduen els nostres somnis mentre esperem que les agulles avancin. 

diumenge, 6 d’agost de 2017

relat de l'ocell

Ocell que voles alt, puc veure't des de baix. Ocell que voles lluny, no oblido el teu camí. Allargaria el dit, augmentaria la veu, obriria encara més els ulls... tan sols per poder olorar el teu somriure altre cop. 
Ocell que bats les ales com qui esborra records, la teva drecera serà res per on hagis passat, però a l'ànima dels mortals serà carbó cremant en la pell nua.

Ocell que em deus haver oblidat, vaig prometre als Déus que callaria en el teu vol. Jo haig de callar, seguiré callant; però esperaré el teu cant diví, que sí pot donar resposta.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Relat de la deessa

Petita deessa que vas il·luminar-me, a hores d'ara ja no deus recordar ni qui sóc. Les Llums passeu pels camins de les muntanyes i traieu a tothom de la foscor; però un cop heu passat i la brisa torna a la calma, tot resta altra vegada on era. 
M'alegro de pensar que segueixes somrient a la vida. A les nimfes els hi agradaria disfressar-se de tu, mes mai no podran arribar ni a imitar-te. Provaran de tocar amb arpes i jeure al costat meu amb encanteris i raïms espirituals; però el cert és que aquella encesa restarà per sempre més amb mi; perquè era tant allò teu que era meu, que sovint et creia un mirall de la meva mirada.
A vegades les gotes neixen el mateix dia i, per desgràcia, no es troben fins que estan al mar. Estic segur que ja no voldràs tornar mai més a aquell riu que portava a un destí plegats, oh deessa; ho sé i contra voluntat estic segur que per tu serà millor així... Però costa tant pensar en les divinitats que m'han tocat sense voler-les tornar a tocar... que a vegades maleeixo el destí que em va separar de tu en caure com a gota aliena.
T'escric aquesta carta perquè a l'eternitat passen els mots, mentre que els records deixen de ser-ho quan un els oblida. Aviat m'oblidaràs, oblidaràs el pastor i el ramat, oblidaràs el camí per on has passat, i quan ho facis il·luminaràs tant el món que els humans, des de molt lluny, no podrem fer res més que gaudir en silenci de l'espectacle d’una l'estrella brillant al mig del cel. 
No importa si el caminant ara camina sol o no, importa que quan miri el cel veurà encara aquella llum que només donen les mirades tendres i salvatges, les essències pures, d'una deessa que sempre serà única. L'única estrella. 

Relat de dol

Dol l’aigua de la font
quan no pots abocar-hi els llavis
per sadollar l’ansiosa set de matinada.

Dol la dolça fruita madura
quan no hi ha forma d’atansar la mà
i rejovenir l’aspra boca
que ha de romandre tancada.

Dol l’aire fresc de la brisa
quan els pulmons no gosen eixamplar-se
i en ofec es queden
en veure la teva mirada.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Relat de l'u

Hi ha estrelles que moren de nit. S’apaguen i els nens ploren, perquè saben que no les veuran mai més. Els pares els renyen, ells no creuen en aquestes coses.
La lava atura el rellotge de la ciutat cremada. Si l’estrella no s’hagués apagat, qui sap, potser no hi hauria lava, potser no hi hauria ciutat cremada.
Altres notes sonaran en coixins solitaris. No totes les melodies han de ser nits de primavera. També hi ha temps per la fredor de l'hivern. Els miralls seran lirisme de subjecte, sense companyia, sense l’estat melangiós que acompanya qui vol no saber res de tu.
U és l’únic número amb el que un pot estar.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Relat de cartes

Carter que em robes les meves cartes, carter que em robes les meves respostes. Aviat ja no tindré esma per seguir escrivint, per continuar esperant, per… per perllongar aquesta espera incerta. Sé que segurament les robes pel meu bé, estic segur que ets un lladre de bon cor, però petit lladregot, no creus que fora millor una altra solució?
De nit veig com entres al portal, com rebentes la meva bústia, com sostraus epístoles que espero amb anhel. De dia observo com tens un ull sota control, és el vigilant de les meves sortides missives, no hi ha forma de que acabin viatjant cap al seu destí.
Casa teva feta de paper, paper de paraules que no són teves, que esperava meves i seves. I casa meva feta un silenci de paper, paper de blanc infinit.

Si per ventura arribés alguna lletra meva a bon port, si per sort deixessis de robar-me els meus mots; porta-li una rosa, oblida la carta, i lliura-li a canvi del somriure que m’indiqui el camí. 

divendres, 28 de juliol de 2017

Relat de l'ignorat


-A vegades em pregunto: i per què m’ignora la gent?

-No t’ignoren, simplement és que no vals la pena.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Relat del perdut

I de cop i volta, altra vegada el silenci. Un silenci buit de sons, de verbs, de paraula, de carícia i de ràbia. Un silenci ple de desesper, de sense sentit, de desorientació i de tristesa. Què bé deuen viure els sords sense sentir les crítiques, deuen dir. Què malament viuen els sords, que no saben si els critiquen. Poden els mariners tornar a terra sense sentir la brisa lliscant per la seva pell? Creuen els feligresos que compleixen el Credo si no escolten els sermons dels capellans?
La brúixola cau i no hi ha forma de saber quin és el sender. A la nit la caminada és fosca; si tens un petit lot que t'il·lumini, o si per ventura pots veure a dalt de tot de la muntanya un gran far, o fins i tot una cova amb un llum d'oli petit, et sents més alleugerit. Però quan dónes voltes i voltes i veus que has passat trenta vegades per la mateixa cruïlla, pels mateixos arbustos, saps que el bosc se t'està cruspint, saps que aviat cauràs al sòl, sense haver avançat, sense haver retrocedit. I evadit de tota responsabilitat, cavaràs un sot i posaràs el teu nom, t'enterraràs i deixaràs senyal sobre la humida terra arenosa. Aquí descansa un home perdut, que es va perdre de forma voluntària, però que volia trobar la sortida malgrat ningú no li va encendre el llum.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Relat de l'escut

Li deien escut i semblava un miratge,
es creien els protegits i queien com salvatges.
Si la defensa és una arma mullada
sovint t'ataca la marinada.

No esperis que la brisa
et pentini de nit i de dia,
ni que arribi la veu a l’albada,
el missatge és silenci, és mort,
és tot el que no desitjaves.

I continuaràs mirant les estrelles
com si elles, tan lluny,
allarguessin la mà; fossin teves,
fossin seves, s’unissin en la mirada.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Relat de les estrelles

Aviat serà de nit, vull creure que podré sortir a veure les estrelles. Però si segueixo sense ulls hauré de conformar-me amb escoltar-les. És tan llarg i profund el silenci en la foscor. A vegades, quan un és capaç de concentrar-se molt, és possible sentir la brisa que s'escola entre les galàxies. Ve de lluny, arriba cansada, com un alè somort, pendent d'una confirmació quasi vaga. Alguns no la podran sentir, diran que només hi ha absència. Però és en el buit de l'univers on s'omple de llums el firmament.
Seguiré lluitant per trobar els meus ulls, arrencats de ràbia per culpa del destí. Seguiré mentint-me dia a dia, creient que el meu fat no és el de Tirèsies. Seguiré somniant un amor més gran que el de Salomó. Seguiré la meva croada per sobre dels esquelets nocturns.
I quan la creu em sigui clavada, quan tota esperança hagi caigut de l'infinit al zero absolut, resistiré amb la meva il·lusió ventada. 
Del desconeixement de la resposta en surten enigmes dolorosos. Allà dalt, on les deesses es riuen de mi, continuaran escoltant la meva insistència numantina.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Relat de galta

Sota el cel blau pinten els núvols
paraules lorquianes
plenes de frescs amb so de vals.

El museu de les creus
no té salons ni finestres,
només nínxols i mausoleus
esperant garlandes i notes de mort
mullades d’amor i d’adéu.

Pren les contradiccions
d’un cec que no té on caure,
trist i abatut pel fat
de qui ha buscat el somriure
en el lloc equivocat.

Pren les paraules mortes
d’un mut que no salta,
però que corre fugint
de la veritat del piano de Leo.

Pren la veu i escolta aquest vals
prestat al conyac i al bes a la galta.

Relat de novetats

La cervesa freda i segueix la calor a la ciutat. Esmorzarà vinet i uns cereals. Roba interior i passeig d’un costat a l’altre de la casa. Són les quatre de la matinada. Alguns beguts tornen cap a casa. Ell continua sense poder dormir. S’asseu a una cadira mig trencada. Hauria de comprar-ne una, he vist un anunci a sota de casa, no recordo el preu, però era barata. La foto que sortia era d’un parell de cadires, com si estiguessin d’oferta. Eren de color marró, marró fosc, potser roure, potser plàstic. No eren unes cadires pomposes, ni imperials, ni majestuoses; segurament no deuen ser ni còmodes. Però m’ajudaran a seure sense tenir por de caure. Aquesta que tinc té la pota trencada i el respatller esquinçat. 
Dos quarts de cinc. Una passejada més pel pis. Mira el mòbil. Tot igual. Sense novetats. S’estira i observa, des del llit, amb el cap recolzat sobre el coixí, la finestra que dóna al carrer principal. Un parell d’estrelles sembla que facin algun senyal. Serà ell? Serà ella? Qui m’està enviant aquests missatges? Torna a mirar el mòbil, no hi ha res de nou. Amb la mà dreta es col·loca bé el coixí. Acte seguit se’l treu de sota del cap. S’asseu, amb els peus tocant a terra. El cos recte. La mirada perduda. Allarga la mà esquerra i intenta trobar, per la tauleta de nit, un got. Quan el troba se l’apropa a la boca i es beu el vi blanc que li ha sobrat fa estona. Està calent. Quin fàstic! Sembla pixat. Un pensament li porta a l’altre i s’alça. Camina fins al lavabo amb la copa a la mà. Aboca el contingut a la pica. Deixa la copa sobre un prestatge i s’asseu al vàter. No li ha calgut ni obrir la tapa, mai no la tanca. No sé què haig de fer avui. Hauré de repassar l’agenda. Haig de mirar què em toca. Podria aprofitar ara, mentre estic aquí assegut. Si hi hagués pensat. Quan acaba torna cap a l’habitació. Mira el mòbil. Tot igual, ni un avís. S’estira cap per avall, té intenció de dormir. Tanca els ulls deu minuts. Sembla que viatgi a algun lloc. Són només deu minuts. El viatge s’acaba quan sent un soroll. És el so que fa el seu telèfon quan rep un missatge. Aixeca el cap, mira cap a la tauleta, no troba el mòbil. Aixeca el tronc ajudant-se amb els braços, revisa la tauleta de nit, ni rastre del mòbil. On l’hauré posat, ha d’estar per aquí. Torna a posar-se dempeus i, aleshores, veu el seu telèfon tirat per sobre del llit. L’agafa i veu que no ha rebut res. És estrany, juraria que he sentit el soroll. Però… tinc el mòbil en silenci. No pot ser.
Les estrelles que envien senyals a través de la finestra comencen a desaparèixer. El sol surt per l’Est i il·lumina una petita part del cel. Fa molta calor. La ciutat és un polvorí. La nevera és plena de cerveses. N’agafa una. S’asseu a la cadira mig trencada, mira el mòbil, sense novetats. Obre la llauna i beu per refrescar-se. Aviat serà de dia, la gent anirà a treballar. Ell seguirà allà, mirant el mòbil, bevent cervesa, esperant un missatge que mai no arribarà. 

dilluns, 17 de juliol de 2017

Relat de l'esquirol

Tot sovint a l’esquirol li agradaria saber si l’ocell és lliure. Però no sap com anar-lo a trobar. Tot sovint les estrelles són miralls, però no de si mateix, sinó de les ales perdudes del seu ocell. Tot sovint el destí es pregunta si no queda rastre ni de l’ocell, ni de les ales, ni de l’esquirol.
U és la lletra i el número. Importa tant el número que, a vegades, pensant en el dos, ens perdem pel camí.
Deessa infernal, envia un senyal, envia un llamp, un tro, algun detall que els mortals puguem veure des de l’humida terra per la que vaguem de Nord a Sud.
L’esquirol salta d’arbre en arbre, buscant la seva gla. L’ocell deu estar a prop, o lluny, però no el pot olorar. Queda tan blanc el paper quan ja ningú no hi escriu res.
Brisa sucumbida, abandona la redempció, torna al camp de la guerra i bufa fort.
Tot sovint l’esquirol vol i dol. Mentrestant, l’ocell vola i vola, lluny, tant lluny com els animals de l’oblit.


dijous, 13 de juliol de 2017

Relat de líquids

El meu nom és Joe Roberts, però no treballo per l’estat, ni sóc sergent de policia. De nit treballo netejant una fàbrica dels afores de la ciutat. De dia dormo, menjo i m’emborratxo. Sembla difícil posar-se a escriure aquestes línies en un estat sobri, des que el meu pare va morir que ho intento; però no hi ha hagut forma.
De petit, ell i jo jugàvem sense parar, ell tenia permisos llargs de la marina, jo deixava d’anar a l’escola per poder tirar la pilota a cistella. Hores i hores junts, botant aquella pilota perquè jo arribés a ser algú. Podien ser les quatre de la tarda o les tres de la matinada. No ens importava que els veïns sortissin a renyar-nos, ell sempre tenia una excusa preparada. Un partit a preparar, un acte important pel poble… sempre tenia paraules per totes les crítiques que rebia.
Quan vaig fer els setze tenia l’oportunitat de la meva vida, em van cridar de la capital per jugar a l’equip de la Universitat. Podia començar a guanyar-me la vida i deixar per sempre més uns estudis que no em servien de res. Era el moment esperat pel meu pare, el que ell havia somniat des que ens vam quedar sense la mare. Però el dia en el que havíem quedat amb els negociants tot es va girar. El meu pare no va aparèixer per casa, estava a la cantina, reunit amb una ampolla de litre i mig de ginebra. Si ho hagués sabut, juro per la mare que hauria anat corrents fins allà, hauria fet aquells cent quilòmetres de distància saltant a tota velocitat. Però no, no ho vaig fer. Jo estava preocupat. Tenia el cor encongit i les llàgrimes a punt de saltar galta avall.
Ahir per la nit, mentre passava el tiràs per la planta tres, se’m va caure un litre d’un desinfectant dins d’un contenidor que hauria d’estar tapat. Maleït dimoni! Per què nassos vaig haver de fer-ho. La meva feina no té cap secret, no calen estudis ni grans pretensions. Començo per la planta superior i vaig baixant fins arribar a l’entrada principal. En totes faig el mateix. Primer passo el tiràs, després omplo la galleda amb un parell de desinfectants (sí, amb guants, perquè són molt forts), uso la baieta de pal amb el líquid que he preparat i, finalment, buido la galleda als lavabos del fons del passadís. Qualsevol podria fer la meva feina, per això la vaig escollir. No tinc estudis, no sé fer res que requereixi una tècnica precisa. Això és bo per mi. Però ahir, ahir anava begut, com sempre, o més; no ho sé. La pitjor hora de feina és la primera, perquè vinc directament del bar. A vegades, si vaig molt torrat, passo per la dutxa de la fàbrica d’aliments escolars i em trec les collonades. Ahir no ho vaig fer. Pensava, de veritat ho dic, que anava tan pet com les altres vegades, no pas més. Ara me’n penedeixo, però ja sé que no servirà de res. Aquest matí han mort 50 nens intoxicats per culpa meva, de res poden servir unes línies de disculpa, ho sé. Però senyor jutge, abans d’enviar-me a la llitera per rebre el fluid letal en xeringa, tingui en compte que, quan jo era nen, també van ruixar la meva vida amb un líquid que no em corresponia.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 
Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.
Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 
Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Relat de la papallona

Sobre la tija de la rosa reposa la papallona estant. Mou les seves ales amb alegria, pensant que tot el que li queda de dia serà virtut de pol·len ensucrat. L’humit aire preveu una suau pluja, que no espanta l’insecte de vius colors. Per cada moviment de les seves ales, un pintor mor de delit al comprovar la naturalesa dels tons que dibuixa. Les seves dues antenes són negres com el fi perfil dels traços que ressegueixen les zones colorades.
Deu ser primavera, del cel clar i lluent al gris fosc i trist en qüestió de minuts. Alguns ocells se n’han adonat. Els arbres frondosos els serveixen de refugi, sota grans fulles que es converteixen en paraigües. Però ella, la papallona rosa, no sent ni el canvi de vent, ni la brisa, ni les primeres gotes que cauen amb força sobre les fulles dels arbustos que la rodegen.
Aleshores apareix ell, amb les seves ulleres de pasta, el seu vidre gruixut i les seves ganes de salvar el món. No li importa acabar amarat fins als genolls, la seva roba és lleugera i li agrada mullar-se de dalt a baix sota la pluja primaveral. Allarga el braç, col·loca el dit índex a prop de les sis fines potes d’aquell bellíssim animal i espera que ell pugi. Com si ho haguessin fet més de mil vegades, així succeeix, tot i ser el primer cop que es toquen. Es miren, se saluden, se senten.
Ràpidament ell se l’endú a refugi, dins d’una cova de pedra d’un antic pagès. Ella voleteja sense allunyar-se d’ell. Balla a la foscor deixant-lo embadalit. S’esvaeix la gana i la set, desapareixen els minuts i les hores, s’esfumen la pluja i la cova. Sembla que el sol els il·lumini només a ells dos, però quan prova d’acariciar-la, amb les seves maldestres mans li desfà les ales.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Relat de negres

Al carrer de baix sempre recollien la merda amb guants. Nosaltres ens ho miràvem encuriosits. Sèiem al voral a parlar de les nostres coses i apreníem una vida que no era la nostra. Els veïns sortien amb els seus luxosos cotxes, les noies vestien Dior i els nois lluïen Breitling. Quan ens cansàvem de sentir els mateixos rotllos repetitius plens de bitllets i pompositats, ens escapàvem i jèiem sobre l’humida gespa. Somniàvem en sortir d’aquella gran cagarada podrida de diners. Vam aprendre a veure les estrelles com si les poguéssim tocar. Alçàvem els braços convençuts que podíem fer allò i molt més, perquè ens teníem l’un a l’altre, i ens sobrava la resta.
Un dia ens van explicar, per diferents camins, per diferents llavis, que els nostres cors estaven podrits, que no podíem respirar el mateix aire que els altres, que no podíem escoltar les mateixes fastigoses mentides, que tot allò que tothom trobava normal era una farsa. Van disparar just on feia mal. I les nits van ser més negres. I els forats més grans. I aquelles estrelles ja no lluïen tant com abans, sinó que el negre de l’univers ens absorbia amb una força descomunal. I per cada “i” que afegíem els corcs entraven més a dins nostre. Per cada pensament un forat més gros ens destrossava per dins.
De lluny sonaven les guitarres, de prop sentíem por. Cada un de nosaltres al seu ritme, cada un de forma diferent, però tot el que enviàvem al més enllà tornava carregat de verí. Les veus de sempre ens deien que érem bones persones, que no volíem fer mal a ningú, mes les armes les teníem carregades. A cada paraula nostre una llàgrima d’algú que estimàvem. A cada gest, una cara trista. No portàvem cap creu, no ens calia, teníem molt més que un càstig, devíem una carrega feixuga.
Quan un no té aire, quan li han pres allò que necessita en aquell instant, entén com se sent la gent dels forats, la que viu en aquell tros d’espai que mai ningú no visita. Però quan un no té aire ja és massa tard per entendre res dels que viuen sota la negror absoluta.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Relat de mudes

He vist unes passes mudes,
retronaven al passar per
les fosques roses que, 
sense anhels de ser vistes
ni reconegudes, eren
tristes i mancades de mels
dolces i perdudes.

Aviat sabran les parets
on caure i on aixecar-se,
on cridar i on callar,
on buscar i on trobar,
on recloure's i on exposar-se.
Ho sabran sense que tu
els ho expliquis, els ho diguis, 
els ho neguis, els ho robis.

Quan l'aire falti entre
els records exhumats,
els esquelets s'alçaran a fer-te companyia. 
No esperis aquest moment
asseguda sobre la negra llosa
del nínxol de les teves esperances,
no arribaran més que soles
il·lusions amarades de llàgrimes callades.

divendres, 7 de juliol de 2017

Relat d'esbandir

Digues un vers que esbandeixi la boca: follar.
I un que la netegi del tot? Morir.
Si morim sense rentar-nos, acabarem
com vam venir, sense paraula, sense verb.

Relat de pous

Assegut al voral del carrer Revolució, Tom troba a faltar l'aigua del riu corrent entre les seves cames, la brisa acariciant els seus cabells i el sol cremant la seva pell.
No demana caritat, però un home d'uns seixanta anys li tira una moneda als seus peus. Tom l'agafa, se la mira i la guarda. El buit interior que escolta no és el dels budells, que fa temps que no s'omplen, sinó el del seu cor, on hi van col·locar deu claus punxeguts que cada dia s'eixamplen més.
Mentre cavil·la en tot i en res, els seus ulls perduts entre l'aire gastat de la ciutat, una noia que no arriba als trenta anys s'apropa a parlar amb ell. No es coneixen, però ella sembla voler-lo ajudar. Dues estrelles mortes seuen costat per costat. No saben que s'estan apagant. Ella intenta expressar alguna cosa, però no pot; ell li agafa la mà i pren la paraula:

"És el teu escut o és que passes completament de mi. Perquè si és que passes el més normal és dir-ho, comunicar-ho. Així deixaria de fer-me mal cada vegada que sento el silenci rebotar contra els meus mots.
Una font sense aigua segueix sent una font, però per molt que un desitgi que brolli res, no li traurà la set. Això sí, si ja se sap que l'aigua no eixirà mai per aquella font, un pot prendre la decisió de deixar d'estar al seu costat o de seguir-hi. I podria ser perfectament aquesta última opció la triada, però escollida amb voluntat.
A vegades, per pena, els humans no parlen, no es comuniquen, no expressen; però no saben que així fan molt més mal que si usen el verb, amb sinceritat, des del cor. 
Un adéu sempre serà millor que un pou per on rebotin les pedres que es tirin fins deixar de sentir-les, allà per l'infinit. 
Un hola i tornem a començar sempre serà millor que un escut contra voluntat".

La noia s'aixeca i vacil·la, no sap si marxar o quedar-se. De fons, les campanes d'una petita església del barri indiquen que són tres quarts. Els coloms resten en fila sobre el cable telefònic. El quiosc no té clients, però el quiosquer segueix esperant que vinguin.

dijous, 6 de juliol de 2017

Relat del Patinet

Dimarts al vespre, Kim porta una hora mirant la pantalla del mòbil. Està estirat al llit completament nu. No sap què fer amb les hores que cauen a sobre seu. De cop i volta recorda una noia que va conèixer quatre dies enrere quan estava fent unes birres amb uns amics. Tindré el seu número? Sí, som-hi.
Kim li escriu un missatge calent, no s’està per tonteries, gairebé ni la recorda, però l’avorriment pot amb ell. Ella li contesta igual de calenta. En menys de cinc minuts ja han quedat per veure’s i enrotllar-se just després de sopar. Ell voldria quedar abans, però ella ha quedat amb unes amigues i no pot anul·lar la cita. 
A les onze en punt, Kim entra al Patinet, un bar on les parets sovint es tenyeixen de lila. Un dj posa música dels vuitanta i no accepta peticions. Com ella encara no ha arribat, Kim es pren una cervesa, després una altra. Per fi arriba una noia que creu recordar. Serà ella? Maleïda memòria! Espera, que miro la seva foto del WhattsApp. Collons, quina mania en posar dibuixos per fotos. Provarem sort.
La música canvia de registre. Ara és electrònica i repetitiva. Kim s’aixeca de la cadira i s’acosta a la noia. Escolta… Sí? Perfecte, vols una copa? Sí, jo ja m’he begut dues birres i tal. D’acord, seiem. 
La conversa no va pels camins que espera Kim, aviat comencen a badallar. Em pregunto si és la mateixa noia que fa unes hores m’ha dit que volia que li toqués els pits a un racó del bar. Ja vols marxar? Estàs cansada… Bé, d’acord, doncs ja quedarem un altre dia.
Dos petons, a la galta, gairebé sense apropar-se als llavis. Això és de les pitjors coses que he fet amb temps. Però espera, mira aquella noia, està sola a la barra. I el cambrer no li diu res, serà burro. Escolta, puc seure? Vols res? D’acord, d’acord, no cal que t’inviti, simplement dic si vols res. Jo sí, un Raf, si us plau.
Kim i Rada, la noia que coneix a la barra de bar, comencen a xerrar. la conversa és fluïda i senzilla.
Prens drogues? Jo només fumo porros. Si vols... En fem un? Després? Sí, sí, només porros. Estic completament d’acord; com bé dius, la coca et torna esquizofrènic. Tens amics cocaïnòmans? Buf, com ho portes? No et posis trista. Abraça’m. És una merda això de les drogues dures. Noi, posa dos copes més, ni que ella no vulgui, aquesta la pago jo. La pròxima tu, tranquil·la. Sortim a  fer un porro?
El Patinet té una entrada coberta, a resguard del vent. Com és de nit la gent no els veu liant-se un porro. Kim se sent cada cop més fort, ella li fa entendre que és atractiu i divertit. 
Això ho tinc fet, porro, copa i cap al llit. Segur. Té, ja està, encén-lo tu. Fa fred, ara, eh. I tu vols tenir fills? Ah, ja en tens. Deus ser més gran que jo. Ostres, doncs no ho sembles. Ep, passa-me’l que jo també en vull, eh.
Un altre cop a dins, Kim agafa les copes i les porta a una tauleta baixa. Els dos seuen molt junts. Ell sovint li passa la mà per l’espatlla. Ella es deixa tocar els cabells. M’agrades. M’agrada el teu coll. Jo també? És bo això. Cambrer, dues copes més. La Rada no para de posar-me la mà a la cuixa, si segueix així li agafaré i la posaré directa al paquet. La tinc molt dura. Crec que ella ja ho deu haver notat. Espera un segon, haig d’anar al lavabo. Torno i et menjo la boqueta preciosa que tens.
De camí al bany, Kim es troba un guàrdia de seguretat. Patinet és un bar petit, però necessita seguretat? Em descordo els pantalons, baixo la bragueta, trec el membre, està molt dur. Orino. Em sento tot poderós, com quan Déu va crear la terra al seu gust.
De tornada, saluda el guàrdia amb aire de grandesa. Rada ja no està al sofà on eren. On ha marxat? Mira-la, a la barra, amb qui parla? És un tipus gras, barbut, brut. Observa'l, pobret, porta la camisa tacada de suor i els cabells greixosos. 
Ep, Rada, pensava que t’havia perdut. Un amic teu? Ah, no us coneixeu? Sí, sí, ja m’agafo la meva copa. Ja me l’hauria pogut agafar ella. 
Kim es fa lloc entre el grassonet i Rada. És un moment màgic, els dos s’enriuen de l’home gras. Ell segueix el joc i, fins i tot, els invita a un parell de copes. Ja tinc bufó per aquesta nit. Tinc princesa, bufó, copes, porros. M’encanta, és el moment perfecte per tenir una erecció, tinc molt de poder. Ja gairebé la tinc al llit.
La conversa s’allarga més del compte, comencen a anar una mica tocats tots tres. Rada parla amb el grassonet i acte seguit s’acosta Kim. Passa el dit índex pels meus llavis i després baixa fins posar-me la mà a l’entrecuix. Apropa la seva boca a la meva orella i xiuxiueja: “Ho sento, me l’haig d’endur al lavabo; si vols venir, ens anirà molt bé, que hi ha un guàrdia vigilant. Li haig de vendre una cosa”.
Aquell cor que em bategava fa un moment a mil per hora es torna petit com una nou. No sé què dir. Finalment, després d’un parell d’intents de verbalitzar alguna cosa coherent, decideixo callar i penso: “Només poden fer dues coses, o una mamada o una ratlla, vaig amb ells”. 
Aconseguim passar amb discreció cap al lavabo, ella em dona la mà i em fa petons a la galta. Ell entra darrere nostre. Al lavabo Rada treu una bosseta. Me la miro i em deixa anar: “Haig d’alimentar els meus fills”.
Grasonet i Rada esnifen una ratlla cada un, me n’ofereixen, però vaig tocadíssim, no estic per invents. La música ressona al meu cap, faig un parell de passes enrere i li dic adéu a Rada. 
Statusque canten Sleeper. Al sortir del lavabo Kim sent una força superior, que li demana tornar a dins: Ho fa i es troba a Rada de genolls, davant de Grassonet, que té el membre sortint per la bragueta, mentre es recolza amb una mà a la paret del bany.
Les parets del Patinet són liles.

Relat d'Hermes

-Escolta, saps què li passa al Joan de Cal Verd?
-El Joan de Cal Verd?
-Sí, el Joan, el carnisser…
-No, què li passa?
-No ho sé, per això t’ho pregunto.
-Que es troba malament? Aquest matí l’he vist a la carnisseria…
-No, no. No es troba malament. Vaja, que jo sàpiga.
-I doncs? No t’entenc.
-Dic si saps què li passa amb mi.
-Amb tu? I què vols que sàpiga jo! 
-Ja..
-T’ha dit res dolent?
-No..
-Aleshores?
-Tot sovint no em diu res.
-Estarà enfeinat.
-Suposo.
-O ocupat.
-Suposo.
-I per què no li preguntes?
-I què li haig de preguntar? SI cada dia m’apropo a la carnisseria a dir-li bon dia!
-I no et diu res?
-A vegades sí, a vegades no.
-Ah… Doncs estarà enfeinat.
-I si en lloc d’enfeinat el que li passa és que està enfadat?
-T’ho diria, no?
-Suposo. I si el que vol és ignorar-me?
-T’ho diria, no?
-Suposo. Però potser li faig pena.
-Pena? Per què?
-Pena per… no sé… ell és tan bon home.
-Sí, però pena! Home, no et passis, no?
-No em passo. Simplement desconec tot.
-Tot?
-Sí, tot. Tot el que no és dins del meu cap ho desconec… 
-I el que és dins del teu cap?
-També.
-I què coneixes, doncs?
-Res.

Paraules emmetzinades, silencis absorbits per situacions desconegudes. El temps cau de pressa entre les persones quan la brisa s'atura. Chronos clama des del cel i Gea es tapa els ulls. Aviat seguirà l’eco ressonant entre les muntanyes. En breu Hermes s’aturarà i no arribarà al seu destí. Algú l’esperarà dies i dies mentre les flors es panseixen. I allà al fons, sota el volcà dels dubtes humans, els Déus riuran de tristesa per les seves creacions.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Relat del poliedre

Un poliedre sempre troba la seva cara amable. Cal anar-lo girant fins que un dels costats apareix amb un somriure.
Els nens del riu juguen amb la seva figura  enigmàtica i, quan ja no poden més, la llencen a l'aigua.
Són les sis del matí i els mussols no han parat de cantar en tota la nit. A la seva veu s'hi sumen petits ocellets de bec curt i els primers grills. L'aigua xipolleja al seu pas per les cames d'en Tom. Ell no ha anat a dormir encara. Està assegut a una pedra grisa i a les seves mans encara té el poliedre encantat. El gira cada minut, buscant aquell somriure que anhela, que ja ha vist altres cops. Sap que sortirà en algun moment o altre, per això no desisteix. 
Quan els seus amics van marxar li van pregar que abandonés, que deixés d'intentar-ho i, així com havien fet ells, tirés les màgiques cares al riu.
A vegades la tenacitat és un camí a escollir, d'altres cops és l'única sortida. 
Tom segueix girant i girant. A vegades veu vuit cares, a vegades sis; algun cop n'ha vist set.
Aviat el sol irromprà amb força. Sent la brisa navegar per sobre l'aigua. Caldrà que busqui una ombra on protegir-se. Coses del riu, ha passat la nit amb fred i ara no es vol torrar el cap.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Relat de ventiladors

Ventilador engegat, llibre tancat. Tecles sonant mentre algú les prem. Proverbis que ressonen a l’habitació fosca per on naveguen idees mortes i frases vives. Se sent Dream Lover al màxim volum a l’habitació del costat. Deu haver-hi una festa de dos, o d’un. El Fran té els dits dels peus escalonats, de més gran a més petit, pot formar un delta sense problemes. La Maria no, els seus dits semblen serrats per una destral de fusta dura. Hi havia un article que parlava d’això, no ho deuria escriure un periodista, ni el veí, ni el Fran. 
De tanta cosa que se sent del carrer, no hi ha res per escoltar. És hora de baixar persianes, però fa tanta calor que ningú no gosa fer-ho. 
És el moment de treure el licor de l’armari. És l’hora del jo, d’aquell jo que la Maria va robar al Fran. Per buscar-lo la de cercar a ella. Per molt que no la trobi. I aleshores recorda. I són tants els records i tantes les Maria que malgrat no bufi el vent, ni la brisa, ni passi gota d’aire, a ell se li ofusca el cap escoltant cançons velles. De totes elles, les Maria, no pas les cançons, n’ha tret sempre mocadors. Però a vegades les campanes no repiquen, ni quan un les ha vist moure el batall.
Sedaka abandona Maria i parla de Carol. Són tants els noms i tan buides les respostes, que aleshores Fran recorda la seva mare alliçonant-lo quan era petit: “Fill meu, si vols saber què et diuen, escolta bé si se sent res, perquè la ignorància és el millor menyspreu que et poden donar”.

dijous, 29 de juny de 2017

Relat de l'estirat

Estirat. No dorm,
no descansa ni espera,
sobre un cartró mullat
obre un ull i mira,
vigila, observa.

Té la por dels valents
que no duen escut,
que no tenen casa,
que no esperen ningú
ni de nit ni de dia.

Un dia va tenir llit
i llar i braços
amb qui escalfar-se.
Una nit va perdre 
el caliu, la feina i l'amor
de tots els besos.

La seva mirada trista
plena de vergonya,
buida de família,
encega les butxaques plenes.

Cauen altre cop les parpelles,

glop a glop s'atrauen.

dimarts, 27 de juny de 2017

Relat d'obsessió

Un ocell es va trobar el sol menjant de forma obsessiva.

-Què fas que menges tant?
-No ho sé, de cop i volta m'ha vingut la gana.

Ahir van anar volant els coloms fins trobar les orenetes. La sirena del mar va escoltar la sirena de la fàbrica.
-Ara serem amics, ara ho he entès tot.

I la mar, amb aquell acompanyament subtil de la brisa, es va endur les fàbriques i els seus treballadors. L'aigua va pujar de nivell i es va inundar la ciutat.
El sol seguia menjant i l'ocell el va calmar. Aviat la calma serà la normalitat. Tan d'hora, tan tard. Comprendre les coses les fa més relatives. 

La sirena mirava el sol des de la nova platja. Les hores havien canviat d'estació de l'any i el tren ja havia passat, ara estava a una altra estació i ningú no podia ja fer res.


No poder fer res permet a l'home, a la dona, al sol i a la sirena entendre que no cal preocupar-se per trobar l'impossible. Simplement, és inabastable. 

diumenge, 25 de juny de 2017

Relat del pantà

Aquest matí han trobat un cotxe dins del pantà de Breezetown. Un banyista estava nedant quan, en un dels llocs més profunds del pantà, ha vist una gran taca negra. Gràcies a una bona tècnica d'apnea ha pogut descendir i ha observat que es tractava d'un cotxe blau marí. El banyista, que respon a les inicials T.S., immediatament ha sortit de l'aigua i ha trucat a la policia.
En poc més d'una hora els agents de vigilància han aconseguit treure el cotxe, mitjançant una de les noves grues que l'alcalde va comprar la setmana passada.
Segons ha informat el cap de bombers, que ha gestionat la maniobra d'aixecament del vehicle, el cotxe estava buit en quan a persones humanes; però al volant s'hi trobava una persona no humana. Gràcies a les condicions salines del pantà, que hom coneix per les seves propietats terapèutiques, el cos ha conservat el seu estat. Així doncs, ha sigut fàcil identificar el mort.
Les causes del sinistre encara no són clares, però tot apunta a una possible distracció al volant. Segons ha explicat el propi banyista, aquesta teoria vindria reforçada per una prova irrefutable: el conductor tenia una mà al volant i una altra al mòbil, on estaria escrivint aquest missatge:

"I si t'escric, què passa?
T'has enamorat d'algú?
M'has oblidat?
M'he posat a prova, però no sóc capaç de res.
I sí, ho he fet per tu. Però sóc tan dèbil, tan poca cosa, que no he aconseguit vèncer res.
Però el tren ja haurà passat, n'estic segur. I ara el veuré en la distància. Hauria d'estar content per tu, perquè és el que volia, volia que m'oblidessis, que fossis feliç. Però també et vull a tu...".



El més curiós del cas és que el missatge es mostrava com no enviat, i la data era de 20 de juny de 1945, quan encara no existien els mòbils.