dissabte, 28 de gener de 2017

Relat de cels

He vist un home dalt del turó. L'he vist i he sortit corrents. Fa tant de temps que no sento curiositat pel que passa allà dalt que tot em fa por. Recordo, anys enrere, quan els veia sortir amb les seves vestimentes negres, m'amagava i buscava la drecera més secreta per poder-m'hi acostar. Els observava i delia per saber-ne més del que podia conèixer.
Avui la tarda era fosca, obscura com la negror de la nit de lluna nova. No podia veure més enllà del que il·luminava la meva aura i, tot i això, l'he pogut observar allà dalt, amb la seva figura immòbil, mirant cap a algun lloc que prefereixo no saber quin era. La seva silueta s'ha il·luminat com sempre, amb colors fluorescents i llampants. L'exposició ha durat poc, perquè tal i com l'he vist he sortit corrents.
Ara fa una estona que estic aquí, a la porxada de casa meva, estirat a terra i fumant una cigarreta. Crec que és la última, hauré de revisar si em queda res a dins de casa. Quan pugui obrir la porta, és clar, perquè no recordo on he deixat les claus i, al sortir, he tancat a pany i forrellat. Davant meu unes formigues passegen sense ni tan sols mirar-me. Sóc un apèndix del seu món, no sóc res. Les veig bé quan acosto la cigarreta després d'inhalar ben fort. Ho faig i quan el paper és roent a vegades se m'escapa la mà i, per culpa de la meva tremolor, les cremo, les incinero. Moren i les companyes surten corrents. No sé pas a on van, ni tampoc m'importa massa, no podria seguir-les, tot és fosc i elles són diminutes.
Els pantalons els tinc tan ajustats a les cames que em costa moure'm, però m'agrada girar-me boca amunt i mirar el cel. M'imagino que veig les estrelles com abans, quan apareixien per endur-me en aquells viatges celestials en els que ningú podia seguir-me. Les veia tan a prop meu, com brillaven! Blanques i lluents, sense cap forma en concreta, adquirien una fastuositat majestuosa. Jugava a allargar la mà i tocar-les. No em creureu, però podia fer-ho. Després, un cop les tenia a la mà, les prenia amb força i estirava el braç. No delia per fer-les baixar, sinó que buscava i aconseguia pujar cap a elles.
Fa tant de temps de tot això que no entenc com ho puc recordar. A algun lloc hauré posat les claus. A les butxaques no tinc res més que el paquet de tabac, i pel que veig està buit. Hauria d'anar a l'estanc a comprar-ne, però el camí és com el laberint aquell en el que anava amb les meves amigues quan era infant. Recordo com em cridaven a través del boix i jo desesperava. Em tornava boig i l'intentava travessar, car tot allò que ens crea un estat de disconformitat necessita d'una solució conforme.
He provat de ser honest, tan honest com podia ser algú de la meva edat. Ja no recordo ni quants anys tinc, però podria dir-vos quins vestits duien les germanes Pérez el dia del seu catorzè aniversari. Vam ballar tanta estona que els nostres pares van acabar dormits al sofà. Els seus vestits s'aixecaven quan ballaven i jo al·lucinava. No havia vist mai res d'igual. Elles se'n van adonar i, tal i com ha fet tothom a la meva vida, es van aprofitar de mi. Em van tancar a la seva habitació i em van seduir les dues a la vegada. Vam aprendre tots tres a la vegada. Després ja no em van dir res mai més. Tots els companys de l'escola em deien coses maques, però jo només volia que me les diguessin elles.

Deuen ser ja les deu i segueixo estirat a terra. La vida és un rellotge de sorra ple de forats.