dijous, 5 de gener del 2017

Relat d'homenots

Restava dempeus, recolzada a una de les columnes de fusta que omplien aquell garatge. Duia els cabells recollits, però per davant de la cara en sortien uns quants, tapant-li un xic la mirada. Els seus ulls verds feien el possible per veure entre el negre carbó de la seva cabellera. Aquests eren tan llargs que arribaven fins més a baix dels molsuts llavis que precedien el mentó triangulat.
De la cua en penjava una rosa de roba. No era una rosa molt ben feta, però el seu color vermell, d'un roig intens, destacava suficientment perquè els homes no gosessin mirar-la als pits a la primera mirada.
Al seu voltant, una fila d'homenots, tots ells ben forçuts i amb els músculs inflats, feien cercles pausadament. Eren voltors mirant la seva presa, però ella no tenia por ni temia res. La paüra és pels qui poden perdre res, ella ja no tenia res a perdre. Se sentia segura i els menyspreava sense que el seu cor s'afligís. Seguia dempeus per molt que els animalons de dos peus se li acostessin. Seguia amb la mateixa posició i ni tan sols no es preocupava quan algun d'ells allargava la mà per tocar-li la cintura.
Duia poca roba, només un parell de teles semitransparents que li cobrien els pits i la cintura. Un cinturó gastat envoltava els seus canells. No podia moure els braços. I tot i que podria moure les cames, ni corria, ni les feia servir per defensar-se.

Quan les bestioles van acabar amb ella, van sortir d'aquell garatge rient i abraçant-se. Quan les ànimes van caure en el fons del pou, ella s'assegué com va poder. Un toll de sang li feia de cadira. El silenci és fred, però agraït quan ha passat la calma. No passis gana, no tinguis mai fam; aleshores podràs pensar i no dependràs dels altres, va repetir-se dues vegades en veu baixa. Després, va tancar els ulls i va esperar sense ganes d'esperar res.