dissabte, 29 d’abril del 2017

Relat del 92

L'any 92, jo tenia dotze anys. La meva mare en deuria tenir gairebé cinquanta. Els dos ens teníem l'un a l'altre. Per aquelles dates, jo me l'estimava, però no sabia què volia dir estimar. Ara me l'estimo, però no la tinc per poder-la estimar.
Recordo que vam anar a veure un partit de ping-pong. Eren les olimpíades, tots teníem ganes de participar! De veure els millors, era igual la disciplina, qualsevol esport era una festa. Recordo una cua enorme, la meva mare parlant amb qui sempre ha sigut la meva segona mare, i jo jugant amb el meu fals germà. Crec que al final no vam veure el partit, crec que no vam entrar al poliesportiu on se celebraven aquelles proves; però vam viure de prop l'emoció del moment, les ganes d'entrar i de participar. I és que a casa érem molt de fer aquestes coses, fer i no fer, quedar-se a mitges, però sortir content d'haver passat l'estona.
Ara a vegades la recordo, al meu costat, l'observo i la tinc present com si fos viva. Ella era una esportista, la millor, la campiona. Va sobreviure amb alegria i regals de felicitat la prova més dura de qualsevol competició. Li vam posar una medalla. Bé, al final no li vam posar, però ho volíem fer i ella ho sabia, el que passa és que sempre hem sigut de fer les coses a mitges. 
Ara res no s'acaba, tampoc el seu record. Com som així, no ha desaparegut per sempre, sinó que, com les olimpíades, la seva fugida està inacabada.

diumenge, 23 d’abril del 2017

Relat de dents

La meva amiga era especialment guapa. Els seus rínxols de color atzabeja queien pels volts de la seva cara amb una alegria que només trobaven competidor en el seu somriure. Els seus ulls em despullaven cada cop que ens creuàvem les mirades. Tenia sempre por de mirar-la fixament, no fos que ella s'adonés dels meus obscurs pensaments. A vegades, però, sorgia en mi una actitud descaradament exagerada i oblidava la vergonya. Era aleshores quan, sense cap mena de por, em quedava mirant com les seves pestanyes obrien camí entre tots dos. Pensava en ella pensant en mi. Me l'imaginava imaginant-me a mi. Una suor freda recorria les meves parts més íntimes, totalment desprotegides. Ella somreia i jo em mirava el meu cos. Anava nu, completament. Ho podia suportar tres segons, no més. Un, dos, tres... i em venia al cap aquella veu baixa i colpidora... Bernice... Bernice... I tot el que ens envoltava a ella i a mi desapareixia. Ella somreia i em mostrava les seves blanques dents, plenes de malícia, de venjança, de superioritat. Em sentia tan esquifit i poca cosa que enrogia i el meu cor s'accelerava fins a fer-me tartamudejar.
-Ber... Ber...
-Calla! -Em deia ella. I tornava a somriure.
En aquest punt la resta de l'ambient apareixia net i clar. I ella marxava de l'escena. No podia fer res per retenir-la, perquè no tenia forces per a res. Era un simple ninot diminut. Amb prou feines baixava de la cadira on era. Passaven uns quants segons i recuperava, gràcies al soroll de fons de la vida normal, la meva estatura i la meva valentia.
Els dies van passar de forma natural, entre l'hivern i l'estiu els nostres cossos es van fondre en un. No recordo quan va ser, però la sensació que vaig tenir en ser dins seu em va evocar  a la primera vegada que vaig anar de caça. Aquell ocell a dalt de tot, volant lliure, piulant, movent les ales amb llibertat, buscant la seva família... Aquella au feliç es tornaria carn morta amb un simple tret. Un tret sec, fort, concís. I després, un cos nu, com si fos roba estesa, a voluntat del vent.
Vaig prendre-la suaument i la vaig guardar on tocava. Esperava que ningú no la trobés a faltar, ningú menys jo, és clar. Ja que jo sí que la pregava cada dia. No havia sigut mai un fervent seguidor de les històries de la creu. Creia en Freud i en Baudelaire, però els dies posteriors a l'acte d'unió, vaig iniciar-me en els temes bíblics com ho haurien fet els antics escolanets que sabien dels seus pecats. De nit, quan la meva cambra era obscura, encenia una espelma i llegia a la vora de la flama aquell llibre blau, ple de ràbia i de dolor. Aquell llibre de la creu gravada, que un dia em posarien sota la mà per fer-me parlar.
Un any va passar des del moment més feliç i trist de les nostres vides. Un any ple d'ella en mi, però sense mi en ella. Li parlava abans d'anar a dormir, conscient de què segurament mai no obtindria cap resposta que em satisfés. Va ser aleshores, en plena festivitat de roses, quan li vaig deixar anar:
-No he vist en tu més altres dents que aquelles amb les que em vaig començar a fer un collaret el dia de Sant Jordi.
Després, li vaig acariciar la mandíbula. S’havia aprimat molt, moltíssim. Recordo que no era una noia del tot prima quan me'n vaig enamorar. Tampoc era grassa, però la seva cara lluïa unes galtes carnoses i els seus malucs eren atractius i prominents, coberts d'alegria femenina. En canvi, la seva presència, 365 dies després, era radicalment diferent. Al veure-la cada dia al meu costat m'havia acostumat plenament al seu canvi. Gairebé ni me'n vaig adonar. Els seus ulls ara eren grans i profunds. El seu cabell, inexistent. La seva boca no es movia, ni tan sols quan jo m'imaginava que parlava.
Al seu darrere, una pissarra, on abans jo hi escrivia els esquemes de les meves novel·les, reflectia, al reflex de la flama de l'espelma, uns números inintel·ligibles per qualsevol que no visqués amb ella i amb mi. Semblava el dibuix que els presos graven a les parets, amb palets agrupats d'onze en onze. Amb números a sota de cada acotació. Amb una divisió escrita a dalt de tot. Tres-cents seixanta cinc dividit entre trenta dos.
El resultat no era enter. I això em preocupava seriosament.

dimecres, 19 d’abril del 2017

Sant Jordi 2017: Insensible!

Aquest Sant Jordi passa per la paradeta d'Stonberg!

Si véns el diumenge de 10:30 a 11:30 podrem saludar-nos i desitjar-nos bona diada.

I de pas pots comprar l'Insensible!

Recorda: Passeig de Gràcia, 82.

Bona diada!

diumenge, 2 d’abril del 2017

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.
Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.
El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.
Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.
Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.