Relat de dents

La meva amiga era especialment guapa. Els seus rínxols de color atzabeja queien pels volts de la seva cara amb una alegria que només trobaven competidor en el seu somriure. Els seus ulls em despullaven cada cop que ens creuàvem les mirades. Tenia sempre por de mirar-la fixament, no fos que ella s'adonés dels meus obscurs pensaments. A vegades, però, sorgia en mi una actitud descaradament exagerada i oblidava la vergonya. Era aleshores quan, sense cap mena de por, em quedava mirant com les seves pestanyes obrien camí entre tots dos. Pensava en ella pensant en mi. Me l'imaginava imaginant-me a mi. Una suor freda recorria les meves parts més íntimes, totalment desprotegides. Ella somreia i jo em mirava el meu cos. Anava nu, completament. Ho podia suportar tres segons, no més. Un, dos, tres... i em venia al cap aquella veu baixa i colpidora... Bernice... Bernice... I tot el que ens envoltava a ella i a mi desapareixia. Ella somreia i em mostrava les seves blanques dents, plenes de malícia, de venjança, de superioritat. Em sentia tan esquifit i poca cosa que enrogia i el meu cor s'accelerava fins a fer-me tartamudejar.

-Ber... Ber...

-Calla! -Em deia ella. I tornava a somriure.

En aquest punt la resta de l'ambient apareixia net i clar. I ella marxava de l'escena. No podia fer res per retenir-la, perquè no tenia forces per a res. Era un simple ninot diminut. Amb prou feines baixava de la cadira on era. Passaven uns quants segons i recuperava, gràcies al soroll de fons de la vida normal, la meva estatura i la meva valentia.

Els dies van passar de forma natural, entre l'hivern i l'estiu els nostres cossos es van fondre en un. No recordo quan va ser, però la sensació que vaig tenir en ser dins seu em va evocar  a la primera vegada que vaig anar de caça. Aquell ocell a dalt de tot, volant lliure, piulant, movent les ales amb llibertat, buscant la seva família... Aquella au feliç es tornaria carn morta amb un simple tret. Un tret sec, fort, concís. I després, un cos nu, com si fos roba estesa, a voluntat del vent.

Vaig prendre-la suaument i la vaig guardar on tocava. Esperava que ningú no la trobés a faltar, ningú menys jo, és clar. Ja que jo sí que la pregava cada dia. No havia sigut mai un fervent seguidor de les històries de la creu. Creia en Freud i en Baudelaire, però els dies posteriors a l'acte d'unió, vaig iniciar-me en els temes bíblics com ho haurien fet els antics escolanets que sabien dels seus pecats. De nit, quan la meva cambra era obscura, encenia una espelma i llegia a la vora de la flama aquell llibre blau, ple de ràbia i de dolor. Aquell llibre de la creu gravada, que un dia em posarien sota la mà per fer-me parlar.

Un any va passar des del moment més feliç i trist de les nostres vides. Un any ple d'ella en mi, però sense mi en ella. Li parlava abans d'anar a dormir, conscient de què segurament mai no obtindria cap resposta que em satisfés. Va ser aleshores, en plena festivitat de roses, quan li vaig deixar anar:

-No he vist en tu més altres dents que aquelles amb les que em vaig començar a fer un collaret el dia de Sant Jordi.

Després, li vaig acariciar la mandíbula. S’havia aprimat molt, moltíssim. Recordo que no era una noia del tot prima quan me'n vaig enamorar. Tampoc era grassa, però la seva cara lluïa unes galtes carnoses i els seus malucs eren atractius i prominents, coberts d'alegria femenina. En canvi, la seva presència, 365 dies després, era radicalment diferent. Al veure-la cada dia al meu costat m'havia acostumat plenament al seu canvi. Gairebé ni me'n vaig adonar. Els seus ulls ara eren grans i profunds. El seu cabell, inexistent. La seva boca no es movia, ni tan sols quan jo m'imaginava que parlava.

Al seu darrere, una pissarra, on abans jo hi escrivia els esquemes de les meves novel·les, reflectia, al reflex de la flama de l'espelma, uns números inintel·ligibles per qualsevol que no visqués amb ella i amb mi. Semblava el dibuix que els presos graven a les parets, amb palets agrupats d'onze en onze. Amb números a sota de cada acotació. Amb una divisió escrita a dalt de tot. Tres-cents seixanta cinc dividit entre trenta dos.

El resultat no era enter. I això em preocupava seriosament.