Avui he anat a parlar amb la meva mare. El primer que ha fet ha sigut donar-me la bufetada que no em va regalar mai en vida. Després m’ha preguntat pels meus pulmons. De seguida ha sabut que em faltava aire.
L’aigua era clara i els peixos venien a veure’m. Podia tocar la sorra fina i deixar-me acariciar per la corrent marina. Dins del mar tot té més sentit. En treure el cap per inspirar aquell aire calorós, m’he tornat a sentir sol, trist, deprimit. Ofega tant l’aire quan va carregat d’espines…
Altre cop al fons, he pogut sentir la seva veu, em parlava amb la seva veu tremolosa, em tocava amb les seves mans primes. Hem rigut i no ens ha calgut el cafè de matinada. El cor et guiarà, sempre, confia-hi.
I jo he plorat de veure-la allà i no poder-me quedar. No perquè la necessiti fora, sinó perquè els fills han de veure les mares, però les han de veure contentes. I ella allà al fons nedava com sempre, rient i feliç.
I és que les abraçades sota l’aigua són més fortes, fins i tot quan no hi ha ningú a qui fer-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada