Deia la cançó “per què no m’escrius dues línies? Menja’t l’orgull i deixa que parli el cor”.
Deia la cançó que no volies, però la cançó no parlava ni de tu ni de mi.
Romania atentament mirant com girava el disc, sempre amb la mateixa posició, sempre en el mateix sentit. Acabava de sonar i jo el tornava a fer començar. Tot el dia mirant com girava. Ara sonava, ara no. Però jo volia que sonés aquella cançó, la que estava a l'altra cara, la que havia sonat tantes vegades quan pensava en tu abans i ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada