Perdre o guanyar? No hi ha victòria en l’horitzó que s’esvaeix més enllà del mar d’esperances. Parar o continuar? Amb el sotrac per res esperat que cau sobre les ànimes. Tot el que era tot passa a ser poc; tot el que era or esdevé ferro. Desfà la calor el metall per convertir-lo en un toll insegur i tou. Ja no aguanta la torre ferma aquell vent que ve del nord un dia rere l’altre.
Tornaran les aus a visitar-me? Reviuré la trista melodia del cavaller sense cavall? Per cada pregunta que es fa el meu cor desesperat, una volta més executa la sina embogida. “És de bojos, és de bojos”, crida el foll enmig del poble. “Tot en ordre, tot en ordre”, exclama la majestat del regne.
I mentre els núvols cobreixen el pati de la cort, una boira espessa dificulta la visió dels aldeans. Ell corre, jo corro, ella també, i l’altra. Tots provem d’escapar, però només l’alta torre donarà una sortida noble cap al sol.
Escales abruptes, graons alts amb pedres trencades, passadissos foscos protegits per parets plenes d’humitats. És un camí solitari, cal fer-lo sense ningú al costat.
Per les finestres de la torre entra una brisa fresca, nova, atraient; amb ella se sent la melodia d’una cançó antiga, entonada per una deessa vinguda a la torre per endur-me al cel.
Graó a graó, ascendeix el cos cap amunt; buscant un Déu amb el que no creu, creient amb una esperança que no espera. No hi ha consells que valguin quan el cavaller ha deixat la llança i només lluita amb el cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada