dimecres, 21 de juny del 2017

Relat de Tirant

Tirant duia un escut pres amb una mà. Amb l’altra subjectava una llança. Dalt del seu cavall es defensava i atacava per igual. La seva lluita, a diari, era feta de rosa i espina.
Lo Blanc va caure del cavall en el moment més inoportú. En mig d’una gran batalla contra els sarraïns el seu cos convertí en diana perfecte pels seus enemics. Tenia llança, tenia escut, però no tenia posició avançada, com quan estava dalt del cavall. Ara era a ras, a tocar de terra. Una terra plena de males herbes i roques dures.
Davant seu es col·locà un home de faccions agrestes, pell bruna, ulls brillants. Els dos es miraren una bona estona, primer en silenci, després en conversa.
-Les llances no fan mal, els escuts estan ben preparats- Digué l’africà.
-No necessito ni escut ni llança, massa ha rebut ja el meu cor per seguir aquest joc.
-Jo de tu no ho faria.
Però el consell arribà massa tard. Eren tan lluny l’un de l’altre que no pogueren fer-se mal.

Passaren els anys i Tirant hagué de lluitar contra Hipòlit. Així estava escrit i així ho havia de repetir cada vegada que algú passava les pàgines. Però al final s’hi va negar i el lector es va enfadar.

He rebut en excés tantes pedres que no em ve de gust donar plaer als altres per acabar caient a terra altre cop.