I de cop i volta el mestre es queda sense paraules, sense verbs, sense saber què dir. L'artista entra a la sala i li pren el guix de la mà. Cara a cara es miren i es toquen a través del mirall. Es giren i es pentinen. Proven de parlar, ni que sigui per torns, intenten ensenyar al món què és estimar; però no aconsegueixen pronunciar ni una sola lletra. Els alumnes i el públic els demanen que es mirin els seus apunts, que consultin informació digital. Així ho fan. Ho intenten i no troben res.
Per la finestra entra una suau brisa i els dos tanquen els ulls i s'asseuen sobre de la taula. Viatgen més enllà d'aquelles parets tancades, busquen la deessa que els envia el vent que els turmenta. Arriben a sentir la melodia del temps que mai no va ocórrer i, aleshores, frisen amb el bes que mai no li van fer.
De retorn al món real, un dels alumnes, situat al costat d'un crític literari, reclama que es netegin. Vermella sang caient d'uns llavis plens d'espines. Vermell cor eixint per un forat al tòrax.
Pam, pam. Els dos són morts. Les bales dels somnis són més perilloses que les reals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada