Un ocell es va trobar el sol menjant de forma obsessiva.
-Què fas que menges tant?
-No ho sé, de cop i volta m'ha vingut la gana.
Ahir van anar volant els coloms fins trobar les orenetes. La sirena del mar va escoltar la sirena de la fàbrica.
-Ara serem amics, ara ho he entès tot.
I la mar, amb aquell acompanyament subtil de la brisa, es va endur les fàbriques i els seus treballadors. L'aigua va pujar de nivell i es va inundar la ciutat.
El sol seguia menjant i l'ocell el va calmar. Aviat la calma serà la normalitat. Tan d'hora, tan tard. Comprendre les coses les fa més relatives.
La sirena mirava el sol des de la nova platja. Les hores havien canviat d'estació de l'any i el tren ja havia passat, ara estava a una altra estació i ningú no podia ja fer res.
No poder fer res permet a l'home, a la dona, al sol i a la sirena entendre que no cal preocupar-se per trobar l'impossible. Simplement, és inabastable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada