dimarts, 11 de juliol de 2017

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 
Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.
Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 
Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.