Aviat serà de nit, vull creure que podré sortir a veure les estrelles. Però si segueixo sense ulls hauré de conformar-me amb escoltar-les. És tan llarg i profund el silenci en la foscor. A vegades, quan un és capaç de concentrar-se molt, és possible sentir la brisa que s'escola entre les galàxies. Ve de lluny, arriba cansada, com un alè somort, pendent d'una confirmació quasi vaga. Alguns no la podran sentir, diran que només hi ha absència. Però és en el buit de l'univers on s'omple de llums el firmament.
Seguiré lluitant per trobar els meus ulls, arrencats de ràbia per culpa del destí. Seguiré mentint-me dia a dia, creient que el meu fat no és el de Tirèsies. Seguiré somniant un amor més gran que el de Salomó. Seguiré la meva croada per sobre dels esquelets nocturns.
I quan la creu em sigui clavada, quan tota esperança hagi caigut de l'infinit al zero absolut, resistiré amb la meva il·lusió ventada.
Del desconeixement de la resposta en surten enigmes dolorosos. Allà dalt, on les deesses es riuen de mi, continuaran escoltant la meva insistència numantina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada