dilluns, 17 de juliol del 2017

Relat de l'esquirol

Tot sovint a l’esquirol li agradaria saber si l’ocell és lliure. Però no sap com anar-lo a trobar. Tot sovint les estrelles són miralls, però no de si mateix, sinó de les ales perdudes del seu ocell. Tot sovint el destí es pregunta si no queda rastre ni de l’ocell, ni de les ales, ni de l’esquirol.
U és la lletra i el número. Importa tant el número que, a vegades, pensant en el dos, ens perdem pel camí.
Deessa infernal, envia un senyal, envia un llamp, un tro, algun detall que els mortals puguem veure des de l’humida terra per la que vaguem de Nord a Sud.
L’esquirol salta d’arbre en arbre, buscant la seva gla. L’ocell deu estar a prop, o lluny, però no el pot olorar. Queda tan blanc el paper quan ja ningú no hi escriu res.
Brisa sucumbida, abandona la redempció, torna al camp de la guerra i bufa fort.
Tot sovint l’esquirol vol i dol. Mentrestant, l’ocell vola i vola, lluny, tant lluny com els animals de l’oblit.