diumenge, 2 de juliol de 2017

Relat de ventiladors

Ventilador engegat, llibre tancat. Tecles sonant mentre algú les prem. Proverbis que ressonen a l’habitació fosca per on naveguen idees mortes i frases vives. Se sent Dream Lover al màxim volum a l’habitació del costat. Deu haver-hi una festa de dos, o d’un. El Fran té els dits dels peus escalonats, de més gran a més petit, pot formar un delta sense problemes. La Maria no, els seus dits semblen serrats per una destral de fusta dura. Hi havia un article que parlava d’això, no ho deuria escriure un periodista, ni el veí, ni el Fran. 
De tanta cosa que se sent del carrer, no hi ha res per escoltar. És hora de baixar persianes, però fa tanta calor que ningú no gosa fer-ho. 
És el moment de treure el licor de l’armari. És l’hora del jo, d’aquell jo que la Maria va robar al Fran. Per buscar-lo la de cercar a ella. Per molt que no la trobi. I aleshores recorda. I són tants els records i tantes les Maria que malgrat no bufi el vent, ni la brisa, ni passi gota d’aire, a ell se li ofusca el cap escoltant cançons velles. De totes elles, les Maria, no pas les cançons, n’ha tret sempre mocadors. Però a vegades les campanes no repiquen, ni quan un les ha vist moure el batall.
Sedaka abandona Maria i parla de Carol. Són tants els noms i tan buides les respostes, que aleshores Fran recorda la seva mare alliçonant-lo quan era petit: “Fill meu, si vols saber què et diuen, escolta bé si se sent res, perquè la ignorància és el millor menyspreu que et poden donar”.