dimecres, 26 de juliol del 2017

Relat del perdut

I de cop i volta, altra vegada el silenci. Un silenci buit de sons, de verbs, de paraula, de carícia i de ràbia. Un silenci ple de desesper, de sense sentit, de desorientació i de tristesa. Què bé deuen viure els sords sense sentir les crítiques, deuen dir. Què malament viuen els sords, que no saben si els critiquen. Poden els mariners tornar a terra sense sentir la brisa lliscant per la seva pell? Creuen els feligresos que compleixen el Credo si no escolten els sermons dels capellans?
La brúixola cau i no hi ha forma de saber quin és el sender. A la nit la caminada és fosca; si tens un petit lot que t'il·lumini, o si per ventura pots veure a dalt de tot de la muntanya un gran far, o fins i tot una cova amb un llum d'oli petit, et sents més alleugerit. Però quan dónes voltes i voltes i veus que has passat trenta vegades per la mateixa cruïlla, pels mateixos arbustos, saps que el bosc se t'està cruspint, saps que aviat cauràs al sòl, sense haver avançat, sense haver retrocedit. I evadit de tota responsabilitat, cavaràs un sot i posaràs el teu nom, t'enterraràs i deixaràs senyal sobre la humida terra arenosa. Aquí descansa un home perdut, que es va perdre de forma voluntària, però que volia trobar la sortida malgrat ningú no li va encendre el llum.