dijous, 6 de juliol del 2017

Relat d'Hermes

-Escolta, saps què li passa al Joan de Cal Verd?
-El Joan de Cal Verd?
-Sí, el Joan, el carnisser…
-No, què li passa?
-No ho sé, per això t’ho pregunto.
-Que es troba malament? Aquest matí l’he vist a la carnisseria…
-No, no. No es troba malament. Vaja, que jo sàpiga.
-I doncs? No t’entenc.
-Dic si saps què li passa amb mi.
-Amb tu? I què vols que sàpiga jo! 
-Ja..
-T’ha dit res dolent?
-No..
-Aleshores?
-Tot sovint no em diu res.
-Estarà enfeinat.
-Suposo.
-O ocupat.
-Suposo.
-I per què no li preguntes?
-I què li haig de preguntar? SI cada dia m’apropo a la carnisseria a dir-li bon dia!
-I no et diu res?
-A vegades sí, a vegades no.
-Ah… Doncs estarà enfeinat.
-I si en lloc d’enfeinat el que li passa és que està enfadat?
-T’ho diria, no?
-Suposo. I si el que vol és ignorar-me?
-T’ho diria, no?
-Suposo. Però potser li faig pena.
-Pena? Per què?
-Pena per… no sé… ell és tan bon home.
-Sí, però pena! Home, no et passis, no?
-No em passo. Simplement desconec tot.
-Tot?
-Sí, tot. Tot el que no és dins del meu cap ho desconec… 
-I el que és dins del teu cap?
-També.
-I què coneixes, doncs?
-Res.

Paraules emmetzinades, silencis absorbits per situacions desconegudes. El temps cau de pressa entre les persones quan la brisa s'atura. Chronos clama des del cel i Gea es tapa els ulls. Aviat seguirà l’eco ressonant entre les muntanyes. En breu Hermes s’aturarà i no arribarà al seu destí. Algú l’esperarà dies i dies mentre les flors es panseixen. I allà al fons, sota el volcà dels dubtes humans, els Déus riuran de tristesa per les seves creacions.