diumenge, 27 d’agost del 2017

Relat de la doctora

Els mateixos moments, els mateixos segons, tot controlat. Color blanc a les parets, color verd als vestits. Les memòries no pinten els llits. Posa el malalt estirat, treu-li la roba, vesteix-lo amb una bata barata. Presoner, no d'amor, sinó de bisturí. 
Una rosa al got. El got transparent sobre la taula de fusta. Dos llibres tancats al costat del got que té una rosa sense aigua. La doctora amor escriu una recepta i li dóna al pacient. No tardi en tornar, vull veure'l altre cop.
La porta es tanca i ella s'alça. Mira el seu mòbil, no hi ha res de nou. El torna a deixar a la taula que té una rosa dins d'un got sense aigua al costat de dos llibres tancats. Ni una mosca, ni un mosquit, només l'aire acondicionat trenca el silenci d'un ambient enrarit. Doctora, recordi que l'estem esperant; deixa anar la infermera.
A la sala blanca tothom està preparat, quan arriba ella respiren a fons i es posen a treballar. El pacient està obert de dalt a baix. Potser us heu passta amb el tall; els retreu ella. Passeu-me l'oxitocina, el deixarem ben tocat.
Un infermer, silenci. L'altre, també. Les altres, també també. Tam tam, el so de les mirades, ningú no parla i les ombres resten quietes. La doctora amor es treu la mascareta protectora i crida fort: voleu fer el favor de donar-me l'oxitocina?
Una de les sanitàries s'espanta, se li cauen les gases que té a la mà. El pacient continua partit en dos, sense cor que bategui, sense oxitocina que entri. Algú li ha robat la sang, la vida.
La doctora amor esbufega. Tira a terra els estris del seu costat. Es treu la bata cara. Renega. Surt de la cambra. S'asseu a la sala d'espera. Parla amb un dels familiars del pacient. El seu estimat és mort, no busqui culpables.
De retorn cap a casa, la doctora es posa la mà a la butxaca. Treu el pot de pastilles i se'n pren dues. No pariré, no estimaré; però seran totes per a mi.