dissabte, 19 d’agost del 2017

Relat d'humit

Olor de color lila, gust de record cremat. Ryan Adams cantant al presoner de l'amor. Gotes seques lliscant per una pell gastada. Aviat la catifa tindrà tanta pols que ningú no la voldrà usar. Però ell segueix allà, operant tots els cossos que els infermers li entren a la sala. És una persona màquina, no sent res per aquells membres mutilats, per aquells homes i dones que arriben trepitjant el llindar de la mort. Bisturí, tisores, cosir i cosir. Un altre dia que passa igual, què pot fer ell? Què puc fer jo? Què succeirà si les peces surten del taulell?
La dama avança pel lateral, compte amb la torre, jugada perillosa; però el cirurgià és impecable. No hi haurà cap cor que pugui amb ell. Ni tan sols el cor mullat, amarat, xop, ofegat d'aigua, el cor que no li duen mai a la seva sala.
Gira les agulles del rellotges el dit, usa la mà per fer-les descomptar. Els núvols van enrere i l'aigua puja riu amunt. Fa molt de temps, quan ell era un aprenent, quan tot just començava a operar, un tren va aturar-se davant de l'hospital. Era un tren gairebé buit, vell, amb les cadires de cuir gastades i les llums del sostre fluorescents, moltes de les quals ni funcionaven. Tanta era la il·lusió per operar que no va aturar-se ni un segon per veure si el cos que treien del tren duia el cor a dins. Aleshores, a mitjanit, amb una rapidesa excepcional i una tècnica acadèmica fantàstica, va operar les dues cames, la mà esquerra, la cella i el pòmul del costat dret i part del llavi inferior. Va deixar aquell cos perfecte, tenia tan bon aspecte que va recomanar als infermers que l'enviessin cap a casa directament. Així ho van fer.
El tren va marxar. El cor de l'home també. Plovia. El vagó va perdre la capota per culpa del vent, però no va descarrilar, senzillament va desaparèixer horitzó enllà.
Un mes més tard, mentre operava un nen, l’anestèsia va deixar de fer-li efecte i el menut va obrir els ulls. Lluny d'espantar-se, el doctor va mirar les seves grans pupil·les i no va dir res. En el centre d'elles es veia un cor mullat, amarat, xop; que encara feia ressonar suaument els seus batecs. 
El dit índex torna a girar les agulles, però les col·loca al seu lloc, horari d'estiu; posició d'operació, bisturí... tall i sang. Un peó s'ha menjat un cavall. Són poques les fitxes que queden. Per algun lloc deu caure rodolant el cor humit. Ell sent els cops que dóna per sortir del seu amagatall. Ell ho sent tot, però fa veure que no sent res. 

La partida continua...