dissabte, 30 de setembre del 2017

Relat del despertar

M'he despertat tot humit, trempat, excitat. Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana, normal, com la teva, la meva, totes.
Mireu que per aquí passava una llarga llista de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes femenines.
Jo les he vist, les he olorat, les he tocat. Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del carrer de Baix.
Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig. No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut, recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot. Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del meu balcó...
Eren tantes noies que no puc recordar com eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix. Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang, tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.
Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una rentadora buida i roba per tacar de sang.
M'he despertat tot excitat. 

dilluns, 18 de setembre del 2017

Carta oberta als alumnes d'Arrels

Estimats alumnes d'Arrels;
com ja sabeu, des de fa uns dies no treballo a l'escola.

Primer de tot m'agradaria dir-vos que em sap greu haver marxat sense acomiadar-me, però ha estat un canvi d'un dia per l'altre. Vaig comunicar la meva dimissió a última hora del dia i, a l'endemà, ja treballava al nou institut.

El canvi ha estat motivat únicament per qüestions laborals. Crec en l'educació pública i, per tant, estic segur que és el lloc on haig d'exercir la meva professió.

Desitjaria que tinguéssiu clar que m'heu ensenyat moltíssim i que sempre us portaré dins meu. A més, espero que hagueu après alguna cosa de mi i, si més no, us hagi obert un xic les ganes d'aprendre.

Recordeu sempre:

1.Penseu! No deixeu que els altres pensin per vosaltres! Mai!

2.Estimeu! Si estimeu els vostres, tot us vindrà de cara!

3.Divertiu-vos! La vida és un joc, no deixeu mai de jugar!

Finalment, us deixo aquí el primer dictat que vaig fer amb TOTS vosaltres, recordeu... si només els rics estudien... només els rics sabran!

I com sempre us he dit abans d'acabar la classe: Gràcies per venir!

No el coneixia de res (1978)
(Raimon)

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.

Fou després d'un recital
amb censura i amb permís,
com fèiem els recitals
llavors en aquest país
que sembla tan indecís.

De tantes coses parlàrem,
del que hem viscut i del que viurem,
del mal que ens han vingut fent,
del poc que hem après encara,
del molt que ja hauríem de saber.

Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.



dimarts, 5 de setembre del 2017

Relat del presoner

Posa aquella cançó, si us plau, aquella del presoner. Presoner de no sé què. D'alguna cosa que no podia tenir. Quan l'escoltis recorda el que no tens, pensa en si ets presoner del quadre que vas dibuixar.
Negre com el carbó, cabell de passions enceses més de flama que de foc. Qui li pentinarà el monyo mig desfet que saluda a dalt de tot? Qui el desfarà estirant el seu bastonet amagat? Qui li recollirà el floc per sobre de l'orella? Un dit afortunat el que li posi bé i aprofiti l'ocasió per acariciar de les galtes a les celles. Un dit que es protegeixi d'un gran front amb una marca singular, única. Aquesta no, que no desaparegui, si us plau!
Alguns encara gosaran no mirar-li els ulls orientals, tancats de tant no dormir diran uns; tancats de tant somriure, sabrem els altres. I és que les galtes, aquestes galtes prominents, empenyen les parpelles amunt i abaixen el nas avall. Galtes per menjar, per besar, per dibuixar unint faç amb faç. Qui s'atrevirà a besar-li el mentó que protegeix la seva vida? Aquests llavis prohibits, aquestes dents salvatges. Resta tot quiet ara a l'imaginari, però es mou lluny d'aquí.
I mentrestant, el poeta es queixa, s'enfada, renega. El poeta és burro. Tantes estrelles per gaudir i, a vegades, encara es pensa que la que brilla més, la que té vida pròpia, la que és diferent i única.....  el mirarà.
De fons se sent "Torno en unes hores" rebotant contra l'eco infinit de l'Univers... i des d'aleshores ella ja no li ha demanat que tornés.

dissabte, 2 de setembre del 2017

Relat de la plaça

En Quimet llegeix el diari mentre la seva dona el mira. Fa molts anys que vénen al bar Felip. El cambrer els fa, gairebé cada dia, la mateixa broma. Com sempre demanen el mateix, la conversa acaba sent repetitiva. A la taula del costat, en Joan mira el mòbil, espera el missatge de la seva amiga. Ara és el millor moment per escriure's amb ella, ja que la dona no està amb ell, segurament està a la plaça, al costat de la farmàcia, parlant amb la Nuri.
El Quimet demana la nota i la seva dona li recorda que han d'anar a comprar, tornen a parlar, altre cop, de quan els dos anaven a plaça a comprar. Ara ja no hi van, tenen un super al costat de casa i hi compren allà per comoditat.
El cambrer els porta la nota, els fa una broma i segueix caminant fins arribar a una taula on una parella d'alemanys esperen la seva comanda. A la safata duu un croissant, una copa de vi blanc i un cafè. Els serveix i els diu bon dia en un alemany ben estrany. Ells l'entenen i valoren l'esforç, responen amb un bon dia en un perfecte accent germànic.
Per la plaça del bar Felip passa una ambulància, no porta les sirenes ni va ràpid; però la Neus i el Miquel, que també estan esmorzant, comenten la jugada: "A saber quin avi s'ha mort ara... amb el fred que ha fet aquests dies...". Aquest comentari no agrada gens ni mica en Josep, un senyor de noranta anys que, com cada matí, està fent un cigaló ben carregat de rom dues taules més enllà. Per molts anys que tingui conserva l'oïda perfectament.
El sol il·lumina la façana principal de l'esglèsia. Una parada de fruita comença a omplir-se de compradors. La brisa arriba fresca i els autòctons vesteixen amb jerseiet finet, quan fa dos dies anaven amb samarreta i banyador. 

La tardor arriba al camp del senyor Pla just quan toquen tres quarts i la Martina s'asseu al banc de marbre.