dimarts, 31 d’octubre del 2017

Relat de Hallows

Litres i litres de gasolina. Gasolina cremant i llops udolant. L'encenedor a punt i un dit tremolós. Aviat cremaran les ànimes corruptes. Aviat s'encendran els cors podrits. Un tros de fusta per clavar entre pit i pit. Germans i germanes plorant. La mama resant. El rosari no serà prou gran: Caldrà més d'una creu. una creu llarga i dura. Tot de capellans baixant pel poble amb els seus vestits de vellut. Tot de monjos cridant ben fort. Busquen el culpable de seixanta crims. Cerquen el més gran dels pecadors. El volen encès en flames. El desitgen ben mort. Clavat amb claus de ferro rovellat. Apuntalat al més alt del pal corcat. Sonaran les campanes. Sonaran desafinades. Sonaran amb tanta força que el poble seguirà els amos i callarà fins veure el seu home mort.
Restaré a la muntanya de davant. Esperaré mirant com prepareu el convit. Guardaré les meves forces i quan ja estigueu embriagats i col·locats, pujaré des de l'infern per rescatar el més gran dels pecadors. Me l'enduré ben lluny. El protegiré i seguirem servint l'entrada del riu.
El dia que moriu. El dia que digueu adéu als vostres pensant en un cel ben clar i net. El dia del vostre judici final, no patiu, allà serem ell i jo, sota el fang més brut.

Relat d’orient

Sigues el meu cor, quan l’estrella cau del cel. La mar recollirà la pols. Sé que tot allò que es veurà mai no serà meu. Sóc un criminal, un presoner, un atracador obsessionat amb la teva mirada.
Just una altra paraula, just una més, i les estrelles es posaran geloses. La memòria és llarga i l’univers infinit. Qui sap? Potser allà on els rius i els elefants parlen sols, algú ha parlat dins teu. Si te l’escoltes ja saps què passarà; si no ho fas, allà seguirà.
Diuen que les reixes serveixen per apartar els criminals, però a vegades només provoquen que s’instal·lin dins teu fins l’eternitat.
Unes cadenes, si us plau. Una bola de ferro ben gran i un vestit a ratlles per mi. Ho demano avui i demà. Esperant la veu interior que escoltaràs, seguiré aquí, davant la brisa del mar que ve d’orient.
Si et banyes amb aigua purificada, aquella que neteja les mans i el cor, recorda demanar un desig que et porti cent anys endavant. Cent o dos cents, o un miler. Veuràs si el cor segueix igual, bategant entre ossos morts i buits, o si haurà estat robat a mitjanit. 
Núvols i persianes passatgeres per un sol que eix a l’interior. Qualsevol dia poden tornar les cançons si algú les vol escoltar.

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Relat dels suspensius

“Salta, salta!”. La veu era insistent i rebotava dins del meu cap com una pilota de ping-pong. Sabia que havia de saltar, que havia arribat fins allà per fer aquell pas tan anhelat. Però la distància que veia a sota dels meus peus era molta, massa. La valentia no es gradua pels actes, sinó per les percepcions. L’aire em tocava la cara com una petita carícia continuada. En un altre moment m’hauria pensat que era la brisa saludant-me, però era impossible. Feia ja massa temps que la brisa s’havia oblidat de mi.
La cornisa era forta, per molt que mogués els peus lentament cap a un costat, resistia i no queia ni un trosset de pedra. Per fi vaig poder-me asseure en un sortint que deuria tenir alguna funció arquitectònica. Una funció que jo desconeixia, clar. Amb el cul a sobre d’aquell roc, els peus em penjaven cap avall. Vaig recordar aleshores el rellotge que mon pare tenia a casa de la meva àvia. Era un rellotge gran, de peu. Estava fet de fusta, amb unes decoracions de tipus victorià. La fusta era envernissada, naturalment, i els detalls interiors eren d’or. Aquell rellotge deuria haver costat un ronyó. El cas és que quan jo era petit, a vegades veia com mon pare l’obria -com si fos un armari- i el tocava per dins. Era aleshores quan em quedava observant el pèndul, que es movia amb una elegància hipnòtica. Es tracta d’aquell moviment que les persones usem per enamorar els altres, persistent. La resta del món s’oblida, s’esfuma, i nosaltres mirem només el nostre atractiu pèndul.
Portava unes bambes New Balance que m’havia comprat feia una setmana, no eren gran cosa, però les vaig triar per la seva discreció. En tot cas, a dalt de tot d’un edifici de nou plantes, eren encara més discretes. No sé com es deurien veure des del carrer, però segur que no es podria observar cap dels detalls que lluïen gràcies a la feina del seu dissenyador. Samarreta negra, mitjons foscos i texans grisos. Els cabells arreglats i ulleres de sol. M’havia deixat el mòbil a casa, no duia cartera i les claus em penjaven d’un ganxo que duia als pantalons.
Si no fos perquè em volia tirar de dalt a baix, aquell hauria estat un moment perfecte per veure tota la ciutat. Aquell terrat era esplèndid. Quan no tenia idees suïcides tot sovint pujava per veure el paisatge urbà. Fins i tot es veia el mar. I les muntanyes. I les grans obres arquitectòniques que tant enamoraven els japonesos. I la foscor dels dies grisos que m’envoltaven. I els núvols que feia setmanes que s’havien instal·lat sobre meu. I la pluja persistent de la que cap paraigua em protegia. I els trons nocturns que ressonaven més fort cada nit. I el gel que em feia relliscar cada matí. I la humitat enganxada al cos de tan plorar.
Res havia d’ocórrer, res havia de ser. Un pas i el verb s’acabava. Un petit salt i a la frase se li posaven punts suspensius.

Relat de veloços

Núvol gris entre lletres rares. Sona una música estrangera. Sona com sonaven les pedres caient sobre  Ulisses al pas pel riu.
Salvatge és la reacció, furiosa l’aventura, llunyà el destí... per on s’escapa de la rutina.

La finestra oberta dels anhels robats es tancarà preventivament, com si les valles a ras de terra poguessin segar cames lliures i veloces.

Ho faran una vegada i una altra, instint en matèria morta, com forat d’absorció que nega el furt de la vida.

divendres, 20 d’octubre del 2017

Relat de geni

Mirada amagada
d’una infinita amargor.
Anys sota l’ombra
feta la llum penúria.

Soledat d’amics,
tristesa de pares,
sequedat d’amor.

Crits del silenci
que la llar no pot donar.
Petites casetes
on no es pot cuinar. 

Mà robada, mà que roba.
Adorm la mà dins de la butxaca.
No la treguis, si no vols,
les ferides són vergonya dels altres
alienes als teus feus.

Puja a la taula,
crida ben fort,
vull veure el somriure
d’aquest llavi tort.

Al final, de la nit en farem dia d’alegria,
la por escamparà
amb aquest gest d’inseguretat;
per fi, per fi...

Seràs lliure.

divendres, 6 d’octubre del 2017

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.
A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.