dissabte, 28 d’octubre del 2017

Relat dels suspensius

“Salta, salta!”. La veu era insistent i rebotava dins del meu cap com una pilota de ping-pong. Sabia que havia de saltar, que havia arribat fins allà per fer aquell pas tan anhelat. Però la distància que veia a sota dels meus peus era molta, massa. La valentia no es gradua pels actes, sinó per les percepcions. L’aire em tocava la cara com una petita carícia continuada. En un altre moment m’hauria pensat que era la brisa saludant-me, però era impossible. Feia ja massa temps que la brisa s’havia oblidat de mi.
La cornisa era forta, per molt que mogués els peus lentament cap a un costat, resistia i no queia ni un trosset de pedra. Per fi vaig poder-me asseure en un sortint que deuria tenir alguna funció arquitectònica. Una funció que jo desconeixia, clar. Amb el cul a sobre d’aquell roc, els peus em penjaven cap avall. Vaig recordar aleshores el rellotge que mon pare tenia a casa de la meva àvia. Era un rellotge gran, de peu. Estava fet de fusta, amb unes decoracions de tipus victorià. La fusta era envernissada, naturalment, i els detalls interiors eren d’or. Aquell rellotge deuria haver costat un ronyó. El cas és que quan jo era petit, a vegades veia com mon pare l’obria -com si fos un armari- i el tocava per dins. Era aleshores quan em quedava observant el pèndul, que es movia amb una elegància hipnòtica. Es tracta d’aquell moviment que les persones usem per enamorar els altres, persistent. La resta del món s’oblida, s’esfuma, i nosaltres mirem només el nostre atractiu pèndul.
Portava unes bambes New Balance que m’havia comprat feia una setmana, no eren gran cosa, però les vaig triar per la seva discreció. En tot cas, a dalt de tot d’un edifici de nou plantes, eren encara més discretes. No sé com es deurien veure des del carrer, però segur que no es podria observar cap dels detalls que lluïen gràcies a la feina del seu dissenyador. Samarreta negra, mitjons foscos i texans grisos. Els cabells arreglats i ulleres de sol. M’havia deixat el mòbil a casa, no duia cartera i les claus em penjaven d’un ganxo que duia als pantalons.
Si no fos perquè em volia tirar de dalt a baix, aquell hauria estat un moment perfecte per veure tota la ciutat. Aquell terrat era esplèndid. Quan no tenia idees suïcides tot sovint pujava per veure el paisatge urbà. Fins i tot es veia el mar. I les muntanyes. I les grans obres arquitectòniques que tant enamoraven els japonesos. I la foscor dels dies grisos que m’envoltaven. I els núvols que feia setmanes que s’havien instal·lat sobre meu. I la pluja persistent de la que cap paraigua em protegia. I els trons nocturns que ressonaven més fort cada nit. I el gel que em feia relliscar cada matí. I la humitat enganxada al cos de tan plorar.
Res havia d’ocórrer, res havia de ser. Un pas i el verb s’acabava. Un petit salt i a la frase se li posaven punts suspensius.