dimarts, 28 de novembre del 2017

Relat de neveres

Marca blanca d’un supermercat conegut. Gris platejat, amb marcs d’acer cromat. Pantalles indicadores de temperatura apagades. La nevera resta tombada al xamfrà que uneix Campo Sagrado amb Ronda Sant Pau. Des què van començar les obres a la plaça Folch i Torres, els rodamons tenen un nou lloc de trobada. Vint-i-quatre hores al dia en funcionament, aquest hotel permet l’entrada i sortida lliure, fet que agraeixen els seus hostes, que odien les normes imposades per estranys.
Reivik és el gestor dels espais, si vols saber quina serà la teva cadira o quin arbust tindràs per fer les teves necessitats, caldrà que t’adrecis a ell. I, consell, fes-ho de bones maneres. És un bon home, però si li entres sense educació tindràs vetat el pas pel barri. Se’l reconeix a simple vista per la seva característica indumentària, xandall i un buf posat al cap, com si fos una gorra, per tal de recollir-se els seus llargs cabells negres.
Markus fa tres anys que viu a prop de Reivik, ja han passat per diferents assentaments de la ciutat, alguns de ben bonics, altres plens de merda, literal. Després de tant de temps segueixen desconfiant l’un de l’altre, però a simple vista qualsevol diria que són fins i tot germans. La nevera és propietat de Markus, li va guanyar a un rus fa cosa de dos mesos. Va ser una tarda de setembre, en ple apogeu de juguesques i discussions banals envoltades de brics de vi barat. La jugada va ser mestre, recordada per tots els companys d’hotel, Markus va enredar el seu contrincant en un a aposta segura que tenia a veure amb Reivik. El pobre rus no sabia que ambdós es coneixien i van poder-li fotre el pèl i, de pas, algunes de les seves propietats, com la desitjada nevera.
El cert és que al principi no sabien què fer amb ella. Lupus, un senegalès que fa anys va perdre la poca cordura que li quedava, gairebé la trenca volent-la usar de trineu per la vorera. Per sort, Miriam i les princeses van aconseguir que baixés del burro i, també, de la nevera, sense enfadar-se. Al cap de pocs dies, Markus es va llevar amb un mal de cos infernal, la nit havia estat molt freda i tenia les parpelles congelades. Al primer raig de sol va haver de beure’s dos glops d’un beuratge rar que rondava pels seus peus, i que ningú s’havia atrevit a provar. Aquest fet va despertar-li quelcom interior, un pensament que ara és el seu llit. 
Quan les botigues tanquen i el benziner marxa del seu lloc, quan els nens ja no passegen per la ciutat i els pares els canten quatre xorrades perquè dormin, quan els que no tenen llar comencen les seves reunions alcohòliques per passar la gèlida nit; Markus prepara el seu llit, un llit que havia guardat ous, llet, mantega i, qui sap, potser algun cos mort d’un animal de granja.

diumenge, 26 de novembre del 2017

Relat d'elles, vives!

Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.
Recordo quan era petit, els crits venien de lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.
De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram. Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses. Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les reixes del pas a les cloaques.
Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.
Un braç que s'estira, unes cames mullades, un cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona. Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps, trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.
Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.

Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!

dissabte, 4 de novembre del 2017

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.
Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.
Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.

divendres, 3 de novembre del 2017

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.
-Jo no els veig.
-No portes les meves ulleres.
-Deixa-me-les, si us plau.
-Aquí les tens.
-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.
Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.
-Perdona? Què vols dir?
-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.
-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...
Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...
-Ep, què vols fer? No t'entenc...
-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.
-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?
-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.
-Home... vols dir?
-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.
-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...
-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!
-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.
-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.
Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.
Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.
En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.
Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.
El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.
El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.
Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.