dimarts, 28 de novembre del 2017

Relat de neveres

Marca blanca d’un supermercat conegut. Gris platejat, amb marcs d’acer cromat. Pantalles indicadores de temperatura apagades. La nevera resta tombada al xamfrà que uneix Campo Sagrado amb Ronda Sant Pau. Des què van començar les obres a la plaça Folch i Torres, els rodamons tenen un nou lloc de trobada. Vint-i-quatre hores al dia en funcionament, aquest hotel permet l’entrada i sortida lliure, fet que agraeixen els seus hostes, que odien les normes imposades per estranys.
Reivik és el gestor dels espais, si vols saber quina serà la teva cadira o quin arbust tindràs per fer les teves necessitats, caldrà que t’adrecis a ell. I, consell, fes-ho de bones maneres. És un bon home, però si li entres sense educació tindràs vetat el pas pel barri. Se’l reconeix a simple vista per la seva característica indumentària, xandall i un buf posat al cap, com si fos una gorra, per tal de recollir-se els seus llargs cabells negres.
Markus fa tres anys que viu a prop de Reivik, ja han passat per diferents assentaments de la ciutat, alguns de ben bonics, altres plens de merda, literal. Després de tant de temps segueixen desconfiant l’un de l’altre, però a simple vista qualsevol diria que són fins i tot germans. La nevera és propietat de Markus, li va guanyar a un rus fa cosa de dos mesos. Va ser una tarda de setembre, en ple apogeu de juguesques i discussions banals envoltades de brics de vi barat. La jugada va ser mestre, recordada per tots els companys d’hotel, Markus va enredar el seu contrincant en un a aposta segura que tenia a veure amb Reivik. El pobre rus no sabia que ambdós es coneixien i van poder-li fotre el pèl i, de pas, algunes de les seves propietats, com la desitjada nevera.
El cert és que al principi no sabien què fer amb ella. Lupus, un senegalès que fa anys va perdre la poca cordura que li quedava, gairebé la trenca volent-la usar de trineu per la vorera. Per sort, Miriam i les princeses van aconseguir que baixés del burro i, també, de la nevera, sense enfadar-se. Al cap de pocs dies, Markus es va llevar amb un mal de cos infernal, la nit havia estat molt freda i tenia les parpelles congelades. Al primer raig de sol va haver de beure’s dos glops d’un beuratge rar que rondava pels seus peus, i que ningú s’havia atrevit a provar. Aquest fet va despertar-li quelcom interior, un pensament que ara és el seu llit. 
Quan les botigues tanquen i el benziner marxa del seu lloc, quan els nens ja no passegen per la ciutat i els pares els canten quatre xorrades perquè dormin, quan els que no tenen llar comencen les seves reunions alcohòliques per passar la gèlida nit; Markus prepara el seu llit, un llit que havia guardat ous, llet, mantega i, qui sap, potser algun cos mort d’un animal de granja.