dissabte, 9 de desembre del 2017

Relat de meteors

La mort adverteix: Escolta els cavalls cavalcant per sobre la terra erma. Escolta els cops del ferro rompent la sorra dura. 

Allà dalt, la lluna il·lumina el seu pas entre la trista esperança d'un riu que segueix sec. Els mosquits colpegen la pell dura dels genets. L'aire du la pols entre caravanes de trens plens de morts que resen per viure. 

L'home de palla pren una caixa de fusta, de fusta corcada. La situa al bell mig del desert i inicia el càntic dels càntics. De la sang, del bon beure, del destí i de la humanitat. De tot en parla i de tot calla.

Dalt de l'altar,  es treu el barret. Se'l treu i admira el raig de llum que obceca els seus ulls. Aviat es queda cec. Tan d'hora com se n'adona, no hi veu. Es col·loca altre cop el seu barret i comença a caminar, sense saber on anar, sense saber per què ho fa.

Si us plau, cremeu-li les mans, criden els salvatges que corren amb les mans lligades. Si us plau, enceneu-li el cor i que la palla sigui ja mai més daurada! Els homes-animal, els que no poden moure els braços, però sí les cames, el rodegen, l'escridassen, l'insulten i el condemnen per sempre més. Hi has vist massa amb aquests ulls pecadors, has vist el que no hauries de veure.

Gasolina fresca sota els peus, abocada a cops de coça. Benzina que crema a prop dels talons, talons que fugen per sempre més. I enllà, el bram llunyà de la gentada-animal, no se sent tan fort com la mort que, copa en mà, dictamina "Aquella llum no és pas la llum del dia; és algun meteor que exhala el sol perquè et faci de torxa aquesta nit".