Amb la punta de la llengua netejava
l’ardor de l’obscura por atzabeja,
a qui el cel més clar enveja
en un tren que llueix un jorn que no s’acaba.
La nou amunt i avall em descobria
al coll, que de l’amor se’n fa mort
i com la falç colpeja son honor,
mirada trista i llavis de qui em dolia.
Tres seients enllà mirava
l’agre combat que amb extrema violència
la parella esperava.
L’ànima atribolada m’enfonsava
i, temerós d’alguna desgràcia,
atent a l’esdeveniment m’estava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada