dijous, 31 de maig del 2018

Relat de la corrent

Quina son. Quin descontrol mental. Quin buit infinit.
Necessito una xarxa, una barana, un paracaigudes o un riu que no baixi a tota velocitat.
Però és tan fresca l’aigua... que les mans em demanen tocar-la... banyar-me, sentir-me moll.
Però és tan forta la corrent... que les cames em tremolen sota l’estrella.
Aviat no quedarà aire, porteu-li roses a l’aigua fresca de ma mare.

dimecres, 30 de maig del 2018

Relat dels reis


Em sembla que a ningú no li agrada que li expliquin la història dels reis d'Orient. 
Recordo quan era petit, no jo, sinó ell. Creia amb tota una màgia excepcional, diferent, que el feia fluir dia rere dia, vivint un món de fantasia, ple d’estrelles i d’alegria.
Un dia es va assabentar, per pura casualitat, d’una conversa de sons pares; parlaven de les festes de Nadal, dels regals i de les sorpreses. Ho va sentir tot, no volia sentir res.
Aquell dia el recorda, no ell, sinó jo, com el dia que ens vam conèixer, al riu, mirant els peixos nadar entres els nostres peus. Ell va venir i em va explicar què havia sentit. Li vaig dir que tenia dos opcions. Va assentir amb el cap.
Des d’aquell dia, el petit, ni ell ni jo, va haver de decidir si seguir per sempre més en el món de la llum, o passar a ser un adult al bell mig de les tenebres. Cada dia s’alçava i rumiava la seva decisió: Si parlava, tot s’acabaria; si callava, algun temps tot s’allargaria.
Va oblidar i va parlar. Davant seu, una xicoia rebia una bufada forta, no era ell qui bufava, ni jo, ni ningú; només el destí, que s’enduia totes les esperances de cop.
Quedava la tija sola, solitària, abandonada i trista. Sense totes aquelles il·lusions del papus blanc, que adornaven una figura efímera i fràgil.

dimecres, 16 de maig del 2018

Relat de l'astronauta

Hi havia una vegada un astronauta que vivia navegant per l'Univers. Un dia, quan viatjava dins de la seva nau, va veure una llum que impactava amb força en totes direccions. Era una llum única, potent, extraordinària.
Com no podia ser d'altra manera, va canviar el rumb de la seva nau espacial i va dirigir-se directament cap a la llum. De camí, els sensors del vehicle interestel·lar indicaven una situació de perill. Alarma, alarma. Un led intermitent alertava amb una freqüència que anava augmentant a mesura que s'aproximava. Semblava que la nau anés a explotar, però finalment va poder aterrar a l'estrella d'on sortia aquella llum.
L'astronauta, encuriosit de mena, va baixar de la nau, amb temença, però també amb valentia; i va veure una preciosa flor que sorgia d'un terra aspre i àrid. La seva tija era forta, els seus pètals suaus, les seves espines punxegudes. Es va apropar amb compte, amb molt de compte. No per por, sinó per no destorbar aquella immensa alegria que rajava de cada raig de llum.  Quan la va tenir davant, se la va mirar, la va escoltar, la va olorar, la va gaudir... Tot. Tot durant tot el temps possible. Però el temps és temps, i el temps passa per molt forts que siguin els músculs que proven d'aturar-lo.
I l'astronauta era astronauta, car no vivia en aquella estrella. Per això, quan la veia pensava. Pensava en la immensitat d'aquella llum, en la grandesa d'aquell somriure, en l'infinit del seu cor. I no volia arrencar la flor i endur-se-la, sabia que això la mataria. Però tampoc podia quedar-se a viure a l'estrella, perquè era un astronauta.
Hi havia una vegada un conte... i com tots els contes, comencen i acaben.

dilluns, 14 de maig del 2018

Relat de galàxies


Lliures semblen els estels
mentre naveguen per l’Univers,
no coneixedors de les forces d’atracció
roden i salten d’una galàxia a una altra,
tan sols per veure’s dins l’escalfor del moment.

Tot mirall sembla pur, net,
ric de joc i de vida,
però rere el cristall transparent necessita
la foscor del reflex, el costat
ocult de la lluna, el que
no es veu ni se sent, però
que es coneix i no es parla.

Semblarà que tot ´s bo dins
d’una llum extraordinària,
més allò que resta pot ser
dolent, fosc i buit.

Tornaran a girar les estrelles,
perdudes però atretes,
de dits en faran llum i
de la llum paraules,
sempre que el mot del mur
no aparegui a l’albada.

diumenge, 6 de maig del 2018

Relat salvatge


Una aixeta de sang regalimant cama avall. Un crit salvatge lliscant fins els llavis. De riures i somriures i cançons en sonen moltes. Caldrà veure quina és la seva. Atura la ràdio. No vol sentir música, vol jeure i mirar les estrelles, però el sostre li priva el pas. Tanca els ulls. Estira el braç. Torna a encendre la ràdio. Ara no pot escoltar aquella cançó que sonava, aquella que tant li agradava. Ara només sent veus, veus que parlen i no diuen res. En canvi, no sent el seu cor, no pot escoltar-lo. Decideix obrir els ulls i tornar a apagar la ràdio. La tira a terra. Volia descansar, relaxar-se, evadir-se una estona en un món de calma i, ans el contrari, tot és neguit.
Truquen a la porta. No ho sent.
Truquen a la porta. Sent un parell de cops i crits fluixos.
Truquen a la porta. Intenta moure les cames. No pot.
Truquen a la porta. Té les mans plenes de sang.
Ningú truca, però davant seu se situen tres persones, totes van vestides groc. Una d’elles porta una màscara, que li posa només arribar. Una altra li parla, li toca les mans, mir fixament els seus ulls. La tercera, un senyor de mitjana edat, porta a la mà dreta un bisturí; a la mà esquerra un ganivet per tallar pernils. Dubte un moment i, quan els seus dos companys ja li han tret la roba, decideix optar pel ganivet de llargues dimensions. Sense traçar el punt d’incisió. Sense preparar el tall. La punta de l’arma s’introdueix pell avall. Marca un forat de grans dimensions sobre el pit. Després deixa anar el ganivet i introdueix la mà.
Per fi és fora. No plora. No hi ha fotos. No és un naixement. Un  periodista apareix de sobte i pregunta a l’equip mèdic com ha anat aquell moment. Hi ha càmeres filmant. El doctor separa les mans i ensenya a mig món, connectat a través de les xarxes socials, el tresor preuat que li han extret del pit. És un petit gat salvatge, de color rosat, sembla acabat de néixer, però du les potes lligades amb un cordill de pescar, el morro grapat i les orelles retallades. No respira. És mort. Tot i que els seus ulls miren fixament els del cos del que ha sigut extret. S’observen amb deteniment. Qui és qui en el món dels vius. Els humans que pateixen com animals o els animals que moren esclaus dels humans.

dimarts, 1 de maig del 2018

Relat de les vies


Les vies del tren continuen paral·leles, ningú no s’atreveix a apropar-les. Què els passarà als que les segueixen? Rodaran per sempre més mirant-se encantats els ulls? Entendran per què no s’ajunten les seves mans? Es preguntaran per què entren i surten del túnel sense trobar-se en la foscor?

Pròxima estació el fred i la calor. Altra vegada amb el sentiment d’haver de passar pel ferro forjat que ens té cegats. Costarà baixar del tren, fins i tot ara que el terra és humit per la pluja i els camps ballen amb el seu esperit.

El final del camí no existeix, el cercle el fa infinit, res el podrà aturar. Però a dalt de tot de la muntanya veu un castell en runes. Els arbres se l’han menjat, plens d’arbustos són part de l’entremat del fortí. Des de les vies es veu sempre igual, trist i ensorrat. Allà, on un dia els homes ho van ser tot, ara ni la mort respecte el verd.

Creuaré els dits quan passi per allà, esperaré que el tren no em trepitgi els peus quan provi de sortir-ne, cridaré ben fort mentre salti.

No hi haurà ningú, la foscor absoluta, el silenci, la nit sense nit. Però ja no seré a les vies paral·leles.